En 365 dies, quantes vegades es pot començar un nou any? El 31 de desembre sembla la més òbvia; just en sonar l’última de les 12 campanades, amb la boca repleta de raïm, els ulls lleugerament humitejats i el cos i la ment plens d’il·lusions que dipositem, inevitablement, en els dies que estan per venir. Per als que som pares, setembre també el veiem com un nou any: el curs escolar, aquesta aventura que emprenen els nens ens la fem una mica pròpia; ja sense raïm ni cava vessat en colpejar les copes, però al cap i a la fi tota un llibreta en blanc en la qual anirem anotant tantes coses, la majoria noves, amb els llapis recentment estrenats.
Per a mi acabar temporada és una altra oportunitat per a fer balanç, i és que el principi d’alguna cosa no el concebo sense el previ repàs a l’anterior. En res tancaré la paradeta, els meus dies no els compartiré amb clients que deixen les seves rutines per a sortir a explorar l’illa. Fa poc que m’he adonat que amb la temporada tinc la sensació, una altra vegada i van ja unes quantes en aquests 365 dies, de començar i acabar alguna cosa; aquesta sensació de pessigolleig en la panxa i d’un munt d’interrogants que van responent-se segons avancem, ella i jo. Em reia amb Julio, el responsable de manteniment, perquè a Xubec -l’hotel en el qual treballo- hi ha escales, des de la planta baixa fins al segon pis. Al començament de temporada pujo tots dos trams de l’estirada, segons passen els mesos… segons passen els mesos la cosa canvia, necessito d’una parada en el replanell entre la primera i la segona planta. Els dos rèiem perquè ens sentim l’u a l’altre bufar, com qui arriba al final d’un any pesat, que carrega amb cert gust, desitjós d’arribar a la seva fi.
I en complir anys, qui no veu acostar-se el dia de bufar espelmes i repassa mentalment tot el viscut i experimentat durant aquesta xifra que té les hores comptades? Jo ho faig! Aquesta setmana comença un nou any per a mi. Faig balanç i puc afirmar que deixo enrere una xifra que m’ha portat moltíssima felicitat: vaig començar l’any envoltada del meu Rebaño -aquestes persones que són la meva xarxa qual funambulista jo-, Rebaño que ha crescut i al qual s’han unit algunes ovelletes; d’entre totes aquestes noves arribades en destaca una, que està aportant llum, somriures i molt d’amor als meus dies. No sento vertigen, m’encanta complir anys, sempre faig que el meu dia sigui bonic i especial; un dia per a recordar: bé perquè l’anterior no ha estat com tenia al cap, bé perquè vull que sigui tan meravellós com el que deixo. Els meus 44 es mereixen ser acomiadats amb focs artificials i música de Queen, i els 45 rebuts amb una catifa d’un vermell ben cridaner. Els instants previs a bufar espelmes donaré gràcies pel viscut i posaré tota la intenció en aquest nou caminet que emprenc, m’acompanyeu? Òbviament no m’oblidaré de demanar un desig! No es pot bufar espelmes sense tancar els ulls i fer-ho. Feliç any nou, Estimats!
