Seria normal suposar que, després de gairebé cinc anys d’escriure aquestes ressenyes setmanals, ja hauria de tenir apamada la manera de definir el que llegesc. Us he de dir que no és així, de tant en tant tinc veritables problemes per traslladar-vos-ho amb un mínim de rigorositat. És el que em succeeix ara mateix amb Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d’illes i miratges, de Miquel Àngel Llauger. Un llibre que m’ha resultat tan fascinant com difícil de ressenyar, tan engrescador com torrencialment evocador. No tinc altre remei que recórrer a les paraules del mateix autor:
“Aquest llibre, com heu pogut comprovar, no té el caràcter d’estudi acadèmic que faria ineludible una bibliografia completa i ordenada (…) Sí que m’agradaria assenyalar un deute amb el meravellós Breviari Mediterrani de Pedrag Matvejevic que em va donar alguna informació (…) però sobretot el desig d’imitar-ne el patró (…) una mena de tractat en forma de llibre de notes”.
Parlem llavors d’aquest tractat. Els que seguiu aquesta modesta secció setmanal sabreu que no tinc cap pretensió de crítica literària, simplement em limit a recomanar les lectures que més m’han agradat. Cal llavors deixar ben clar que aquest assaig no només m’ha agradat, sinó que m’ha entusiasmat. Tant que l’he llegit dues vegades, una rere l’altra, per poder copsar tot el que se’ns diu i gaudir-ne doblement. Si intent pensar en llibres que m’hagin causat una impressió similar em venen al cap El Danubi de Claudio Magris o Mediterrània de Baltasar Porcel…
Un viatge literari. Un viatge en què, de la mà de Llauger, anirem coneixent la fascinació que les illes han provocat en grans autors. De Shakespeare a Baudelaire, de Kavafis a William Golding, tot passant entre molts altres per Defoe, Virginia Woolf o Breton, la literatura és plena d’illòmans.
Però no només un viatge literari. Mitologia i llegenda, música i pintura, cinema i història, també troben el seu lloc en aquest text enlluernador.
Ara faré una passa enrere, disculpau-me. Conec Miquel Àngel Llauger de fa molts anys, de fet vàrem coincidir en tasques parlamentàries, i naturalment coneixia mal que bé la seva obra poètica -ara mateix tinc al costat els seus poemaris A la gran Babilònia i Fourmillante- però ignorava absolutament el seu vessant assagístic. Aleshores no puc deixar de dir-vos que aquest breviari que avui comentam està feliçment amarat de poesia. Les evocacions de records d’infantesa, les escenes de la vida quotidiana que es van intercalant en el viatge són, en el meu humil parer, veritables poemes.
“És de nit i el silenci de darrere les finestres podria fer pensar en un oceà. Llegesc, na Margalida llegeix, els nins llegeixen. Som quatre illes”.
I a més un sentiment, potser menys explícit, però no per això menys important, és subjacent a tota l’obra: el dolor i la indignació per les illes anorreades, pels paradisos perduts per mor de l’acció de l’home.
“Després pensau en què s’hi ha fet, a Mururoa, què l’ha feta famosa. No la sentiu, la vergonya de ser humans?”
He d’acabar ja la ressenya i som ben conscient que no he estat capaç de fer-vos avinent com de meravellat m’ha deixat aquest llibre, quant de molt l’he gaudit, quina allau de coneixements m’ha aportat. Però les meves mancances tenen fàcil remei: llegiu-lo sisplau. És un veritable plaer.
