A vosaltres, el vent i un aire, fa mesos que us escric. Us he decidit publicar.
T’estenc al paper, vent, per les teves bufades que sacsegen el cos per desfer-hi la literatura i ens realimenten de forma renovada. Perquè ets el lligam savi que ens relaciona amb l’entorn. Perquè et necessit per fer oscil·lar les meves cèl·lules i propiciar un nou repòs. T’escolt en cada tempesta, sé que després aportes calma i amor universal. Sempre et rep. Sé que després captives amb un nou aire.
Gràcies a tu i fins avui, després de dos anys, no trobava la manera de vessar-te al paper. Fins als darrers mesos ho has emplenat tot perquè et vas quedar d’aire dins les meves cavitats, ofegat i sense sortir, consumint el teixit de l’ànima a poc a poc. Vessar-te al paper seria encimentar-lo i fer impossible la teva transcripció.
Et necessitava de nou, vent, la teva absència va fer de l’aire retingut un fort dolor. Ara ja el puc mirar i empetitir, li puc donar forma i guardar-lo allà a on vagi perdent protagonisme. L’aire de dolor m’ha donat un gran aprenentatge, el de l’autoconeixement, el de la limitació interpersonal sana, el del judici mesurat i el de la confiança teixida amb un nou jo. El que eren llàgrimes de tinta per emplenar el paper molt abans eren lletres de sang.
Aire encapsulat, t’he viscut en silenci. Et super amb les entitats de màxima puresa: el teu vent, la mar, el sol, la terra i la vegetació. La respiració ha estat el lligam per caçar-te i domar-te. Per transformar-te. Has estat enfurismat i fins fa poc apareixies per crear pànics i fer-me morir. No ho aconseguiràs, t’estic superant.
I quan tornis a aparèixer en forma d’interès, seducció i prometences no et podràs calar a la meva pell. Ja reconec la teva disfressa. En dos anys has aparegut tres cops seguits. La meva recuperació et va atreure, et va fer embogir i quasi em destrueixes. Però el vent m’aixeca i et fa marxar de cada cèl·lula. Ho sé perquè el jardí de casa projecta que no em pertanys. Dins la meva anima només hi cap amor. Aquest és el meu motor. I tu, ara vençut, seràs desintegrat.
Aire de dolor, la natura m’ajuda a superar-te. I ara que ets prou madur, l’escriptura també és un bon canal per deixar-te anar. No tenc espai per a tu. No cal que t’atraquis perquè te n’hauries d’anar. Part de tu has estat inconscient però una altra part molt conscient. I ho saps perquè t’agrada llegir-me. Ara que saps que ho sé, tu sabràs què has de fer.
El missatge del vent arriba a tothom i ens fa decidir per on volem que bufi, si no ell de natural fa fluir i moure fins i tot les llavors encapsulades i amagades. Fa viatjar els aires perquè cadascú sigui alliberat i tengui l’oportunitat eterna d’un nou germinar. Element protector i desafiant de qui mareja i promotor de la fecunditat de qui es prepara per néixer. És la distracció de paisatges plans sense arbres transportant llavors i habilitats colonitzadores. Responsable de nodrir els oceans i avivar els mars.
M’agrada escoltar els teus nous aires al ritme de Maestro de Hans Zimmer. Del vent a un aire i d’un aire al vent. Imatge del juny passat, reequilibrada a base de vent.
