No és gens fàcil escriure una ressenya sobre aquesta novel·la, almenys a mi em resulta força difícil, i no hi trob altre motiu que l’allau de sentiments que es desfermen al llegir-la. Homes en la meva situació, de Per Petterson.
Arvid Jansen té pare i mare, tres germans i tres filles de la dona amb qui viu des dels dinou anys. Amb una urpada de la vida, desapareixen tots: els uns a bord d’un ferry, les altres en un naufragi que es diu separació. Queda ell, exposat com una tija al vent.
Esper que, tot llegint aquest breu resum de l’argument, us faceu una idea de quan profunda pot arribar a ser aquesta novel·la i de la complexitat d’intentar traslladar-la a les poques ratlles d’una ressenya.
El protagonista està aclaparat pel doble dol que no té altre remei que enfrontar, cada una de les seves passes, cada gest, cada moviment, li exigeix un esforç titànic. El feix que porta sobre les espatlles és gairebé impossible de suportar. I això amb el pes afegit de les il·lusions trencades, de les decisions errades i sobretot de la infinita melangia d’allò que va poder ser i no fou. De qualque manera Arvid Jansen viu el dolor de la pèrdua i de la nostàlgia d’allò que no ha viscut o no ha estat possible que visqués.
“Jo volia ser una foguera i va resultar que hi havia més cendra que flama”
No cal ni dir, llavors, que Homes en la meva situació és una novel·la amarada d’una fonda malenconia. Però tampoc voldria que us féssiu una falsa idea. No hi ha escenes melodramàtiques ni escabroses en la història, potser d’haver-n’hi funcionarien com a vàlvules d’escapament. Però no, el dolor va sedimentant, capa rere capa, fins a fossilitzar les esperances.
Allò que potser més em meravella és que, malgrat el títol de l’obra, molt pocs homes ens trobem en la mateixa situació de l’Arvid Jansem, i així i tot empatitzem amb ell, ens hi sentim identificats. Quelcom dins nostre ens diu que no estem immunitzats contra el desastre.
I tant fa els remeis que hi intenta cercar, tant fa que se’n vagi al llit amb una dona o que es retrobi amb una vella amistat. El pou és massa fons, tot ho arrossega, perquè “…des de la fosca exterior les veig en la llum groga, una llum que ja no era la meva, i per tant ja no podia afegir-la a la suma de la llum, com hauria dit Tolstoi, afegeix la teva llum a la suma de la llum, perquè ja no era meva, jo ja no brillava…”.
Aleshores només resta un agònic deambular per la vida, recórrer sense esma els viaranys de records que esdevenen ferides obertes. Arvid Jansen només té trenta-vuit anys, és escriptor i el seu llenguatge, que és el de Peterson, en passat i primera persona, ens porta per un paisatge devastador on cada aparent canvi no és altra cosa que un esglaó més en el descens al seu personal infern. Un infern que se’ns dibuixa en tots i cada un dels indrets de la Noruega que el protagonista trepitja en una incessant fugida que sempre acaba al mateix lloc.
Veig venir, llavors, la pregunta. Per què llegir una novel·la que sembla tan depressiva? La resposta és força senzilla. Perquè ens parla, ens interpel·la. Ens posa, cara a cara, davant la veritat que qualsevol vida, qualsevol, amaga. Homes en la meva situació és una novel·la extraordinària, no hi trobem mel i sucre, però el fel i vinagre que ens aboca té l’estrany i poc freqüent segell d’allò que és tan feridor com autèntic, tan real com inquietant.
Hi ha llibres que exigeixen un mínim de gosadia, no cal esmentar-los, però la historia de la literatura n’està farcida d’exemples. Avui n’hem comentat un que ens demana no cloure els ulls i esguardar, fit a fit, la vida.
