Llegint un article del teòleg Olegario González de Cardedal, titulat “Silenci social de Déu”, em fa ganes extreure d’ell algunes afirmacions i pair-les:
- Un dels fets més sorprenents de la societat actual espanyola és la desaparició de la paraula “Déu” de l’espai públic.
I és cert. És com si una tramuntanada l’hagués deixada fora de la consciència i del vocabulari. Tant és així, que pronunciar-la sembla que fa vergonya a segons qui i la silencien sense cap raó més que: “no és moda”, “és una qüestió personal”…
- ¿Qui no recorda amb llàgrimes aquell acte funerari oficial en memòria de les víctimes del Covid sense explicació de la dimensió religiosa del destí de l’home, sense referència o invocació de Déu en qui havien cregut tants d’aquells a qui es volia recordar i dignificar?
Aquest acte, com d’altres més o manco significatius, ¿són o no són, un signe d’un oblit o desatenció amb la sacralitat de l’existència religiosa, que ha estat i segueix essent signe determinant per a tantes i tants?
- Ens convé demanar-nos per què vivim en aquests moments, i durant els darrers decennis, aquest silenci públic sobre Déu. Accentuï la paraula “públic”, perquè a l’àmbit privat d’una gran majoria resta indemne.
Personalment em resulta estranya aquesta dissonància entre el que molts creiem en l’àmbit de la intimitat i el que es valora en públic.
- En el diàleg entre el filòsof alemany Habermas, increient, i el cardenal Ratzinger, aquesta fou la seva resposta coincident: Ni el creient pot imposar el seu llenguatge a l’increient ni aquest a aquell.
Venc d’acord amb el pensador jueu Martin Buber, quan afirma referint-se a Déu: On podré jo trobar una paraula millor per a descriure allò més alt? I, en el meu cas, no és estrany que també cregui el que va dir un gran teòleg catòlic, i mestre referent de molts estudiants de teologia de la meva època: El dia en que la paraula Déu sigui silenciada i desapereixi del nostre vocabulari, aquest dia serà el dia de la real mort de l’home.
Ja sé que no tots pensam igual. Però també sé que tots desitjam ser respectats en públic i en privat sempre que les nostres actuacions o presència no deteriori la convivència. Des de la meva experiència de creient, he de dir que em sap greu el silenci social de Déu. Tot i així, també dic que no qualsevol paraula, fórmula o al·lusió a Déu són legítimes. També crec que proferir el nom de Déu en va des del desvergonyiment o d’interessos gens nobles, no humanitza ni dignifica a qui el pronuncia.
