Quan som de viatge tinc el bon costum de perdre’m tot passejant per la ciutat que estic visitant. És la millor manera de descobrir indrets màgics lluny de la massificació de les rutes turístiques convencionals. Així per exemple, a Londres pots topar, a Greenwich el Fan Museum, o el Doll’s House Museum, sigui a Ealing o a Bethnal Green.
“La vellesa és més difícil d’explicar que la felicitat” aquesta sentència és de Simone de Beauvoir que, per cert, és autora d’un meravellós assaig titulat precisament La vellesa.
Us demanareu a què treu cap aquest poti-poti introductori. No patiu, no m’he trabucat, ara ho entendreu. Anem a la breu sinopsi de l’argument:
La senyora Rosa té vuitanta anys i una dèria per les cases de nines, la senyora Rosa vol emancipar-se, desfer-se de traves i cotilles, la senyora Rosa simplement ha decidit viure. I viure suposa prendre decisions.
Estem parlant d’una novel·la que, des d’una aparent senzillesa gosa qüestionar mites, enfrontar tabús i trencar convencions: Les casetes del Catbrèxit o l’emancipació de la senyora Rosa, de Maria Vilanova i Vila-Abadal.
Pel títol ja haureu deduït l’època, ben concreta, en què transcorre la narració. Els anys tot just posteriors al referèndum d’autodeterminació, pacífic i democràtic, que es celebrà a Catalunya i que l’estat espanyol intentà ofegar, sense aconseguir-ho, amb una brutalitat policial pròpia de règims autoritaris. Mentre a l’àmbit europeu el procés de sortida del Regne Unit de la Unió Europea feia trontollar l’arquitectura institucional.
Deixem-ho estar. No vull entrar en més detalls, és hora d’exposar-vos la meva impressió personal. He llegit Les casetes del Catbrèxit o l’emancipació de la senyora Rosa amb un creixent plaer, una narració que t’atrapa des del primer paràgraf i que et manté amb un ai al cor tot desitjant un possible desenllaç i tement-ne tots els altres.
Però, per altra part, seria injust no esmentar-vos un aspecte clau de la novel·la, i una gran troballa literària: la casa de nines. Perquè, ves per on, una casa de nines esdevé alhora crònica sociològica d’una època, mirall d’insatisfaccions, recurs de supervivència i, finalment gènesis de rebel·lia i empoderament. “Però, per què he de dir sempre “Sí, senyor”?.
Així, tot llegint la novel·la, m’ha passat pel cap una idea, potser ni tan sols és meva i resulta ser el residu oblidat de qualque lectura. Tant fa, crec que s’avé amb les decisions de la senyora Rosa. Vet-la aquí: sempre, a qualsevol edat, hi ha un moment per dir prou.
He gaudit molt d’aquesta lectura. Una història poderosa, una temàtica dura, un llenguatge ric i espurnejant… i no poques dosis d’ironia. Un còctel fantàstic.
Però no vull cloure la ressenya sense dedicar un parell de ratlles a la protagonista. M’he enamorat de la senyora Rosa. Al meu Olimp particular té seient al costat de Dona Obdúlia de Montcada i de la tieta Patrícia d’El temps de les cireres, no crec que ni Villalonga ni Roig hi tinguessin res a objectar. És un personatge tan tendre com versemblant, tan identificable com agosarat. Un personatge que no sols es fa estimar, sinó que té la generositat de fer-nos viure situacions passades -sortosament- però que encara llastren la nostra pròpia vida.
I així acabem la ressenya amb unes paraules d’aquesta heroïna de vuitanta anys: “A fer punyetes tantes restriccions!”.
