El país de l’altra riba, escrit per Maite Salord, arrenca amb la caiguda accidental a l’Illa de l’Aire del sud-est de Menorca d’un avió alemany que venia de bombardejar la costa nord d’Àfrica una matinada de febrer del 1943. Uns pescadors salven els quatre tripulants, però el Junker 88 de la Luftwaffe continua encara sota les aigües.
El següent capítol de la novel⋅la trasllada el lector a la ciutat d’Alger, on l’Alfred Gold i el seu net Daniel, jueus que han travessat França fugint de les tropes nazis, han obert una sastreria. La visita d’un elegant colon francès que regenta el restaurant més luxós de la capital algeriana, el Cafè de París, els dona un prestigi que salva l’establiment.
Si l’avi somreia volia dir que tot anava bé. Ho havia après durant aquells mesos de silencis eterns. El client, un home d’una cinquantena llarga, va triar la millor tela que el sastre havia aconseguit després de remoure cel i terra. En una setmana, tindrà el vestit embastat i podrà passar a emprovar-se’l. Llavors sí que en Daniel i el coixinet amb les agulles de cap serien útils. L’home va assentir. Em dic Michel Bisset, va dir mentre deixava un bitllet damunt el taulell.
Al restaurant de Michel Bisset, el jove Daniel hi coneix l’Omar, un excombatent de les tropes franceses, i la Isabel, una noia provinent de Fort de l’Eau, un municipi de la badia d’Alger fundat per menorquins.
Les cases eren fetes de marès emblanquinat, en bona part arribat directament de l’illa gràcies a la intensa relació comercial que hi tenia la colònia francesa. També hi havia l’església dedicada al culte de sant Francesc d’Assís, petita i amb un campanar acabat en una discreta creu. Estava situada a la plaça central del poble i recordava la forma de les ermites rurals que havien deixat a l’illa. Tot plegat era com una Menorca en petit, deien. Segurament, una manera com una altra de dissimular l’enyor. 
En paral⋅lel, la novel⋅la ens situa a la Barcelona del 2003, durant les manifestacions contra la guerra de l’Iraq, que és l’escenari de la coneixença i l’atracció entre la Marta, una jove menorquina estudiant de filologia, i la Hanna, una noia alemanya que fa un Erasmus a Barcelona.
Mentre que jo em perdia en recorreguts invisibles que em xuclaven l’energia, ella caminava àgil per la superfície de les coses, encaixant amb naturalitat els fets tal com venien, sobretot els que no tenien remei. Però la Hanna que va tornar de Frankfurt era una altra i jo no vaig saber interpretar-ne els senyals.
Mentre la guerra de la independència fa estralls als carrers d’Alger, a Fort de l’Eau l’illa de Menorca torna a fer-se present, com a terra de retorn i d’acollida, quan tot just s’inicia la transformació turística.
El país de l’altra riba encreua dues històries per teixir un tapís que parla de la memòria familiar, de les guerres del segle xx, de l’emigració i, en definitiva, de les vides sacsejades pels grans episodis col⋅lectius. Maite Salord encapçala la novel⋅la amb aquesta citació: “L’escriptor no es pot posar avui al servei dels qui fan la història: està al servei dels qui la pateixen”. És una frase d’Albert Camus, premi Nobel de literatura, nascut a Algèria i criat per la seva àvia menorquina.
III PREMI PROA DE NOVEL·LA
El Premi Proa de novel·la inèdita en llengua catalana té el propòsit d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, com a continuació de la tasca editorial de Proa al llarg de les últimes nou dècades.
La dotació del premi és de 40.000 euros.
Les obres guanyadores de les edicions anteriors van ser La teva ombra de Jordi Nopca i La casa de foc de Francesc Serés, ambdues celebrades únanimement per la crítica I molt ben rebudes pel públic lector.
En aquesta edició, s’hi han presentat 24 obres.
El jurat d’aquesta edició està format per Vicenç Villatoro, Marina Porras, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch.
