Un viatge al passat esdevé un viatge d’alliberament. Vet aquí, de la manera més breu possible, l’argument de la novel·la que avui us vull recomanar. Potser amb això seria suficient, però no està de més recórrer, ni que sigui abreujant, a la contracoberta. Lena al descobert, de Carolina Montoto.
La Lena fa repàs de la seva vida el dia que compleix cinquanta anys. No sap cap on va ni té cap projecte de futur. Sembla que cada cop s’està tornant més invisible als ulls de la societat.
“No comptava amb el temps, despietat i traïdor. Amb el fet de trobar-me sense cap possibilitat de reaccionar. Faig tard: amb cinquanta anys em noto infinitament vella per lluitar contra l’atzar o el que sigui que m’ha fet sempre la guitza.”
Una trobada fortuïta amb el vell propietari del pis on viu, i que just pot pagar, provocarà la rebel·lia de la Lena i la seva vida donarà un tomb.
Al principi d’aquesta modesta ressenya he utilitzat la paraula viatge i efectivament aquest viatge suposa la recuperació de la pròpia història i, alhora, refer també la necessària dignitat personal perquè “qui se sent indigne, no lluita” i la Lena es converteix, passa a passa, en una lluitadora.
“… molta gent ha callat o ha mirat cap a una altra banda cada cop que es produïa una injustícia, però jo ja no vull donar l’esquena a la història.”
He gaudit molt, crec que és evident, d’aquesta lectura i per molts motius: un llenguatge viu, una estructura trencadora, una clara crítica social i una reivindicació implícita de la memòria democràtica. Un conjunt d’elements que configuren una novel·la engrescadora.
Deixau-me tornar a la protagonista. La Lena, de família benestant que s’ha arruïnat, sense parella, amb un treball precari i amb moltes mancances fruit d’una infantesa marcada per l’abandó i la pèrdua, és un personatge inoblidable que esguarda la seva vida amb una lucidesa esmolada i amb una impressionant ironia. La novel·la, com bé ens explica el títol, és el descobriment de la Lena.
Arribats a aquest punt, ja és hora de parlar-vos de l’escenari. Ben conscientment he deixat per al final la gran sorpresa amb què vaig topar en llegir la novel·la. No en sabia res quan vaig comprar-la, llavors podeu entendre la meva estupefacció en adonar-me que està ambientada a Menorca amb tot de detalls absolutament tan reals com sovint poc coneguts. L’apunt biogràfic que trobem a la solapa no ens dóna cap pista, però el cognom de l’autora, una frase del text, i la bona memòria d’un escriptor menorquí em donaren una probable idea d’on provenia el coneixement i l’evident estima per la nostra illa d’aquesta escriptora barcelonina.
“L’illa comença a dibuixar-se al cap de vint-i-cinc minuts de vol. Veig a la llunyania el seu paisatge verd -som al maig- dividit per milers de parets baixes de pedra. Cinc poblets blancs s’alineen seguint una ratlla…”
En tot cas, si bé això és un plus que als menorquins segur ens pot il·lusionar molt, no és en absolut definitori. Lena al descobert és sense cap mena de dubte una molt bona novel·la més enllà del lloc on succeeix. Llegir-la és viure una història fascinant i, alhora, capbussar-nos en una època ben concreta. Sincerament no som capaç de pensar en una recomanació millor.
