Quan vaig arribar a l’illa, fa més de 13 anys, no comprenia com els que ja estaven en ella, els que heu nascut i hi viviu des de sempre, podien, podeu, continuar amb les vostres vides els dies de temporal. Com no es paralitzava absolutament tot per a deixar que la tramuntana fos l’única que ocupés cada petit espai, cada racó? Sempre em pregunto si a l’estiu és senzill distingir-nos als vilatans de tots aquests turistes desitjosos de Menorca; el mateix em succeeix ara quan els dies sense sol i amb molt de vent se succeeixen: és diferent l’actitud abans de res això amb el pas del temps, de la vida?
En mi sí, jo no actuo de la mateixa manera que quan vaig arribar allà pel 2008.
Abans jo sí que era de les quals paralitzaven qualsevol tipus d’activitat imprescindible si fos rugien el Mediterrani i aquest vent de nord que talla la cara, els llavis i fins a la respiració. La meva casa es convertia en el lloc on sentir-me fora de perill, a vegades ni això! Sentir tremolar tot no m’imprimia massa confiança. Ara, en canvi, arriba el primer temporal d’aquesta tardor, i m’adono que he après a gaudir de l’illa quan està regirada, quan la tramuntana ens empeny a trobades a casa, amb les estufes i xemeneies ja enceses i les taules plenes d’abundància rescatada de tuppers i armaris. També he après a veure’m despentinada i sense serrell.
Totes aquestes preocupacions que m’inquietaven a l’ésser una nouvinguda ja no ho fan.
Si en mirar la predicció del temps per als propers dies veig núvols, pluja i vent tota la setmana rescato l’estenedor de l’armari i el planto en qualsevol racó, llavors la roba humida es converteix en un meravellós ambientador; tot són noves olors, molt diferents a les de l’estiu. M’agrada el so de la porta de la xemeneia i dels troncs en xocar amb la xapa d’aquesta; el seu so i la seva olor de llar càlida. Aquest moment en el qual cal posar-se el pijama, i ho fem de manera atropellada, sabent que ens espera la recompensa, una vegada posada la samarreta, d’aixecar lleugerament aquesta, retirar-la perquè la caloreta de la xemeneia ens recorri la pell que s’estarrufa i ens fa somriure i sentir molt afortunats perquè, com diu la meva amiga Fabiana, fora plou i fa fred però tenim un sostre que fa que no ens mullem.
He deixat que la tramuntana es converteixi en una aliada, comprenent així el seu paper a l’illa: ve precisament per a emportar-se tot el que no és necessari; buida, neteja i ens retorna un cel blau i una ment lleugera. En mi, personalment, fa desaparèixer aquesta humitat que tot ho inunda, cos i ment. M’ajuda a tornar a sentir-me lleugera, alhora que, reprenent el tema serrell, el meu pèl deixa d’estar cardat. Superficialitats a part, agraeixo cada petit o gran temporal que ens ve, he entès que són necessàries aquestes sacsejades, i les gaudeixo.
