La novel·la se situa a finals del segle XIX, en un Madrid “dur, brut i violent”, segons els autors. Escrita enmig de la pandèmia de coronavirus, el desconeixement sobre com la societat en sortiria els va fer fixar la mirada enrere, a l’any 1834, amb una Espanya “sanguinolenta” i assetjada per l’epidèmia de còlera. L’argument se centra en la història d’una “bèstia”, que assassina nenes de condició social baixa. La protagonitza una nena, la Lucía, que farà ot el possible per trobar la seva germana petita, desapareguda a mans del monstre.
Pels autors, el punt de partida és “dickesià”, amb la diferència de classes com a eix transversal. La mirada, però, és femenina, ja que a l’època, “tenir un estrat social més baix que el del pobre es resumeix en ser una dona pobra”, segons Agustín Martínez. “Volíem saber què significava ser dona al 1834 i volíem abordar també la propietat del cos d’una dona, que pertanyia a tots els homes”, remata. Per això, dibuixen una heroïna que recorre el camí des de “no significar res fins per a la societat” fins a trobar la seva pròpia “dignitat”.
El títol, però, ja indica que el llibre vol anar més enllà, i es refereix no només a l’enemic de la protagonista. “Té molt calat social i literari”, adverteix Mercero. En aquest sentit, apunta al fet que la bèstia és també “la incultura de la societat, la intransigència de la Guerra Carlista, la desigualtat social, que converteix en invisibles els pobres”. “Cap d’aquestes està eradicada en la societat actual, no han desaparegut”, asseveren.
Donar a conèixer la seva identitat real
Els escriptors justifiquen haver sortit a l’anonimat perquè “cada vegada estaven més acorralats” i “aixecaven sospites”. “Teníem el temor que qualsevol dia es descobrís i vam pensar que era millor decidir-ho nosaltres abans”, afirma Jorge Díaz. Va ser llavors quan van decidir presentar-se al Premi Planeta i, en cas de guanyar, sortir de l’anonimat.
Agustín Martínez ha situat el “joc del pseudònim” com una constant en la literatura i creuen que sempre es genera una “metaficció” darrere de qualsevol autor, fins i tot quan signe amb el seu nom real generen un personatge al voltant. “No pretenia ofendre”, assevera. Alhora, reivindiquen la feina “constant i de consens” prèvia que suposa escriure a sis mans.
En aquest sentit, Mercero critica que algú hagi dit que posar-se un nom de dona “fa vendre més”. “Hi ha hores de feina i decisions crucials sobre la trama o els personatges. Hem anat sumant talent i hem tingut una mica de sort. És una superficialitat dir que amb un nom femení ja vens”, conclou.
