Si ens trobem pel carrer i et pregunto ‘com estàs’, què contestaries? Em refereixo al fet que si series sincer, si em diries realment quin és el teu estat no sols físic, sobretot emocional. Aquí a Menorca se sol dir molt això de ‘va bé?’, obtenint-se com a resposta socorreguda el ‘bé va’.
Llavors, quan a algú li formulem alguna pregunta sobre el seu estat… esperem una resposta sincera o és mera formalitat? I si a mi algú em saluda interessant-se per la meva persona… li diré la veritat? Perquè imagino que dependrà molt de qui sigui el meu interlocutor, de la intimitat que existeixi en la nostra relació, de si estic parladora i sé expressar què i com m’estic sentint. Normalment un ‘bé’ o un ‘tot bé’ és la resposta que, per cortesia, solem esperar i donar.
Dilluns passat en un post en unes xarxes socials parlava precisament d’això, de com jo em trobava en una bonica contradicció: l’illa estava encara en ple temporal, i no obstant això jo em sentia en una envoltant sensació de calidesa. Aquest sentir-me bé malgrat l’agitació de l’exterior em va portar a pensar que no sempre diem com de bé ens sentim per no ofendre o fer ràbia; en canvi sembla que és de lloar si expliquem com de malament estem, per sentir que se’ns passen els dies immersos en aquest cercle viciós de treball, casa, rutina, fastig i apatia. El meu post acabava amb una reivindicació: la de sentir-nos bé i compartir-ho!
No coneixeu a aquesta persona amb la qual et creues de tant en tant i sempre t’explica el mal que està? El trist, complicada i desafortunada que sembla ser la seva vida? Aquest tipus de persones a les quals cal estar traient contínuament del pou de la negativitat? Òbviament no sempre podem estar com unes castanyoles… no podem?! Tots tenim algun moment en el qual l’ombra dels ysis? ens porten al seu terreny i ofusquen, de tal manera que o ràpidament reaccionem o passarem uns dies en una espiral de la qual costa sortir. Com és això que la majoria de problemes que hem tingut en la nostra vida mai van existir?
Des de l’inici de la pandèmia sembla que estem en aquesta espiral, no tots, però sí molts de nosaltres. En el meu cas, tot i haver-me inclòs en aquest nosaltres, no és així: la pandèmia, el confinament, les dificultats per a relacionar-me amb gran part de les persones a les quals vull, que no són a l’illa, veure com s’ha reduït la temporada i, amb ella, els meus ingressos… han fet que prengués distància; agafar una certa perspectiva i entendre que depèn molt de mi, sinó tot, l’estar i sentir-me bé. La meva manera de mirar i la meva llista de prioritats estan cada vegada més definides, i trio estar bé. Així que si el dissabte ens veiem fent la volteta per Ses Voltes o sa Contramurada i em pregunteu com estic, no dubtaré a respondre que molt bé! M’encantarà que vosaltres sigueu sincers, i molt més sentir-vos dir que també esteu bé, molt bé!!
