Com cada setmana amb gran interès llegeixo la secció “Pedraules” de l’escriptor Joan Pons. El seu article “Liorna aparegut dijous dia 25 de novembre,” va recordar-me el que m’havia contat l’historiador Gaspar Valero sobre aquesta ciutat toscana de Livorno (Liorna). Darrera la locució “Liorna, qui hi va, no torna” s’hi amaga un important rerefons històric i anhel de llibertat, de fugida de la repressió i de la xenofòbia antisemita.
“Liorna fou especialment durant el segle XVII, una esperança per als membres de les comunitats jueves que s’havien hagut de convertir per força al cristianisme. La novel·la de l’escriptora Carme Riera “Dins el darrer blau” recull la frase de boca dels més importants xuetes mallorquins compromesos amb recuperar la fe jueva. Però, per què Liorna i no qualsevol altra ciutat europea compleix aquest paper de ciutat lliure per als jueus? Les “Constitucions Livornines” de 1591 i 1593, promulgades per Ferran I, gran duc de la Toscana, inclouen incentius a favor dels jueus espanyols i portuguesos que van ser expulsats de la Península Ibèrica a final del segle XV(anomenats despectivament “marranos”). Aquestes normes destinades a atreure el major nombre possible de jueus a Livorno, van adoptar-se perquè les seves habilitats i experiències van considerar-se útils per al desenvolupament comercial de la ciutat. Així és que van aconseguir plenament el seu objectiu. Livorno, port creat pràcticament del no-res, va convertir-se en un dels principals ports de la Mediterrània: el Govern del Gran Ducat havia concedit el privilegi de Livorno “port franc” amb la finalitat de promoure activitats com el comerç intermediari i de dipòsit, fent d’escala dels ports mediterranis i d’Europa del Nord. En aquest comerç els jueus van dedicar-s’hi amb profit. Els habitants d’origen jueu varen arribar a representar aproximadament el 10% de la ciutadania de Livorno.
Livorno més que una altra població, va oferir un lloc en el qual, com diu Gabriele Bedarida:”Hi havia seguretat per als criptojueus per practicar el judaisme lliurement sense ser inquietats per la Inquisició, hi havia llibertat d’estudi, lliure accés a la propietat, llibertat de residir en districte obert (a Livorno no va haver-hi mai ghetto), per establir-se lliurement a la ciutat i sortir-ne amb les seves pertinences, per imprimir llibres jueus, per administrar justícia en casos individuals entre els jueus. Els nouvinguts que ho sol·licitessin, immediatament obtenien l’estatut de súbdit de la Toscana, cosa que permetia rebre la protecció diplomàtica a l’estranger. Això explica el gran nombre de jueus de tota la conca de la Mediterrània que foren registrats com livornesos”.
Malgrat la clandestinitat i el perill, hi hagué contactes entre els conversos mallorquins que judaïtzaven i els jueus de Liorna; la relació era forta durant la segona meitat del segle XVII. Així el juliol de 1672 un comerciant informava a la Inquisició que uns jueus de Liorna li havien demanat referències sobre els jueus de Mallorca. En la terrible fosca de la repressió, romania encès un llumet d’esperança. Per tot això, com va formular l’escriptor i periodista Pere Bonnin, Liorna va convertir-se en “terra promesa dels jueus i conversos de Mallorca”.
M’agraden les parèmies en els escrits, tant locucions, com frases fetes i refranys on es troben condensada l’experiència d’un poble, la manera de veure el món , la lluita per la supervivència , el sotmetiment a unes lleis d’ordre social o moral, la riquesa de la llengua, l’enginy, i l’humor. Quan vengui a Menorca per les festes de Nadal seguint les recomanacions de Joan Pons hauré de comprovar si efectivament al restaurant de Ferreries Liorna Xiringuito Urbà “Qui hi va hi torna”.
