Pedraules: Esclata-sang Per Joan Pons

Som un gran cercador d’esclata-sangs. Tal vegada, dels millors. De fet, fill de mon pare i de la nissaga de l’estirp dels Goñalons -en Tins, en Climent, en Toni…- que van ser abans recol·lectors de reina de pi per les mateixes marines on sortien esclata-sangs a la tardor, a la primavera d’hivern. Malauradament, a diferència d’aquests gegants de la marina, del bosc, som un deficient trobador d’esclata-sangs. Un desastre. Dels pitjors.

Una cosa alimenta l’altra. Com que el meu entusiasme és inversament proporcional a les meves captures escasses, més aviat magres, perd entusiasme per cercar bolets amb molta celeritat. Cercar esclata-sangs, o trobar esclata-sangs, té, al meu parer, un component psicològic. Jo ho compar amb veure un partit de futbol del Barça o del Madrid. Quan s’enfronten a un equip defensiu, ataquen, ataquen, se succeeixen les ocasions i el gol no arriba. Acabes pensant que si juguessin dos dies seguits el nostre equip favorit no marcaria un gol ni que eixamplessin les porteries dos o tres pams. Quan en fan un, després estàs convençut que en faran un munt. I és el que sol passar. Amb els esclata-sangs al camp, a la marina, passa exactament el mateix que amb els gols al camp, a l’estadi de futbol. No trobes cap esclata-sang i et desesperes. Quan en trobes un comences a salivar i en trobes un rere l’altre. Jo, no, és clar. Però diuen que sol ser així. Enguany ha plogut molt i està sent un bon any comparat amb la temporada passada. Ha plogut massa, fins i tot. Diuen que, de tant de ploure, acabarem traient brulla o brua. Molts de dies que he aprofitat que passejava es ca per fer una ullada a la marina m’ha semblat que estava cercant caragols més que esclata-sangs. Aigua per tot, basses, clots, avencs, venes, verinals; aigua corrent damunt la terra vermella. Quedes xop però és polit. Quan surt el sol i les gotes d’aigua romanen damunt les fulles, els arbres sembla que brillen. És espectacular. Per tant, trobar o no esclata-sangs acaba sent secundari. Quan en trobes un és preciós. El veus, t’acotes i, el moment precís, que dura una mil·lèsima de segon, tot just l’instant que descobreixes si és un esclata-sang o una pedra brillant de marès tacada per una lluna de verdet incrustada en la pinassa és difícil de descriure per la intensitat ridícula de l’emoció. Qui, al meu parer, ho ha descrit millor ha estat l’escriptor francès Philippe Delerm al seu exquisit llibre El primer glop de cervesa i d’altres plaers minúsculs que va ser traduït bellament al català per Jordi Llavina. Ara no tenc el llibre a mà, però ve a dir que el plaer de trobar un esclata-sang, un bolet, prové de la distància entre l’emoció sentida i el resultat de la descoberta. És així i no pot estar dit millor. Cercar bolets -o trobar bolets; per cert, no he entès mai que hi hagi indrets del territori lingüístic que cacin bolets- té una analogia molt clara amb l’escriptura. Tal vegada per açò als escriptors ens agrada cercar esclata-sangs. En Pau Faner va penjar fa poc a les xarxes socials una imatge d’un paner d’esclata-sangs i unes paraules agudes pel que fa a la seva toxicitat. Deia: “Tots els bolets són comestibles, si més no una vegada”. El paral·lelisme amb el punt de vista del narrador i la troballa de bolets és clara i significativa. Pots passar per un indret i no veure cap esclata-sang. Hi pots tornar a passar en sentit contrari i, adoptant un nou punt de vista, trobar-ne un o un grapat. Un mateix paisatge, un mateix territori. Milers i milers de punts de vista. Com en el futbol, també hi ha espais per a la polèmica. Quan trobes un esclata-sang, com l’has de collir? Què en diu, el reglament? Has de tallar la cama, el peu amb un ganivet? Has de deixar l’arrel a la terra? O l’has d’arrabassar de soca-rel? Després hi ha els noms: pebràs, pinenc, pinenca, paratge, rovelló o esclata-sang. Perdonau-me. Aquí no hi ha discussió. Esclata-sang. El nom diu el bolet. Rovelló també està bé, però esclata-sang és encara més expressiu i respectuós amb el fong. El nom científic és Lactarius sanguifluus, del llatí lactarius‘que té llet’ i sanguifluus ‘que raja sang’.

Saltant de l’esport a l’escriptura després de passar per la micologia també és molt interessant el paral·lelisme amb el funcionament actual de la societat. Quan trobes un esclata-sang has de voltar unes quantes vegades la mata perquè, ho diuen els experts, quan en trobes un és molt probable que en trobis un altre o, fins i tot, tota una estesa d’esclata-sang; un rotlo. En la vida contemporània líquida i horitzontal actual passa el mateix. Has de crear una xerxa de connexions i, sense adonar-te, trobes el rotlo emocional i de resultats que et fa omplir el paner.