A mesura que vaig complint anys m’adono que sé de molt poques coses, i que de les poques que sé, sé molt poc. Sembla que m’hagi quedat un embarbussament, però és cert.
Ja fa algun temps que aquest pensament ve a mi de manera recurrent, sovint. Inevitablement, instants després penso en el meu germà: quan érem jovenets, li recordo dir en més d’una ocasió “quina ràbia tots els que parlen de futbol com si fossin el seleccionador nacional!”; i és que ell, des de petitó, jugava a aquest esport; imagino què ha de sentir algú, salvant les distàncies amb Messis, Ronaldos i altres, quan sents qualsevol ciutadà del carrer opinar de manera tan gratuïta. Qualsevol persona recolzada en la barra d’un bar, amb un got de tub per la meitat, està capacitat per a exposar els seus “coneixements”, es tracti del tema que es tracti. Això és així, qui digui el contrari és que ha trepitjat molts pocs bars.
Si hagués de fer un llistat dels temes de conversa sobre els quals puc opinar amb coneixement de causa, i defensar la meva posició i arguments, crec que seria molt curteta, diminuta. De fet, cada vegada m’agrada més escoltar, sempre he estat molt preguntona i amb l’edat s’accentuen les meves ganes de saber, de voler que algú m’expliqui i sorprengui: em resulta fascinant aprendre, veure com l’altra persona gaudeix d’aquell moment de compartir, i de la meva cara de nena petita fascinada i boca oberta.
Amb aquest assumpte de la pandèmia que estem vivint des de fa, en poquet, 2 anys, estic tenint moltíssim aquesta sensació: sembla que tots haguem fet fins a tercer de medicina… Qui no ha opinat, qui no sap quina vacuna és millor, si aquesta o aquella màscara ens protegeix més del temut virus que, molt llest ell, és més agressiu de nit, els caps de setmana i altres festes de guardar?! Estic frivolitzant, disculpeu-me, però ni tan sols sé si veure la televisió, llegir premsa escrita -no diguem ja publicacions de particulars en xarxes socials- o escoltar la ràdio ens acredita com a persones amb opinió vàlida, quant a una cosa tan concreta.
Sembla que com és una cosa que ens incumbeix a tots, que ho estem vivint de primera mà, ja podem exposar els nostres arguments. Hi ha altres situacions en les quals també ho fem: comentar un partit de futbol, com ja he dit al principi, parlar sobre la manera addient d’educar i criar a un nen o si la veritable truita de patates és amb o sense ceba.
Torno a la idea inicial, a la qual porto un temps donant-li voltes: de qué poques coses sé, i de les quals sé qué poc sé!
