Lluís Nadal: “La temporada d’esclatassangs ens genera molèsties i maldecaps” Per Llorenç Allès

Lluis Nadal de Olives és el president d’AGRAME, l’Associació d’Empresaris d’Explotacions Agràries de Menorca. Enginyer agrònom de professió, ara ja retirat, representa als propietaris de finques a l’illa, i ell és propietari de Binillautí Vell, a Maó. Des de la seva posició, repassa com afecta als propietaris aquestes setmanes en què som molts els que anam al  bosc a cercar esclatassangs, com viu l’allau de compradors foranis per als llocs de Menorca, i la situació del camp.

• Com afecta als propietaris de finques la temporada d’esclatassangs?
• Normalment, afecta negativament. Dóna més molèsties i maldecaps que altra cosa. Avui dia, la gent està acostumada a entrar per tot, encara que sigui a una propietat privada, i sempre queda alguna barrera oberta, algun enderrossall… I amb la situació actual dels llocs, que pràcticament ja no donen cap benefici econòmic, aquesta temporada ens dóna poc profit. Alguna menjada d’esclatassangs, res més faltaria, però sobretot, molèsties i maldecaps. 
• Als menorquins ens encanta sortir al camp. Com es pot fer per poder-hi anar i a la vegada respectar la seva propietat privada?
• En teoria, a les propietats privades no s’hi pot fer res. Imagini vostè que a casa seva vinguessin els veïns quan els donés la gana, poguessin entrar per les bones sense dir res, agafar alguna cosa i partir. Allò que hi ha dins el lloc és del propietari. Aquí hi ha hagut i hi ha molta tolerància amb el sentit de la propietat privada i allò que significa, perquè allò que hi ha dins és del propietari.  
• La seva solució seria que qui no té un lloc no pot anar a cercar esclatassangs?
• Hem de saber tenir una visió més suau de les coses, tal vegada no tant extremada, i no posar-nos molt durs, que realment ens hi podríem posar. Com deia, aquí hi ha molta tolerància i la cosa ha anat a més. Esclatassangs, espàrecs, caragols, camamil·la… Les finques són una propietat privada i no s’hi pot entrar, i allò que hi ha allà dins és del propietari. Hi ha gent que diu que els esclatassangs surten tot sols, però has de tenir la terra, i a aquella terra li podries treure profit d’una altra manera…
• Com ho podríem fer per a què segueixi la tradició d’anar a cercar esclatassangs o altres productes del camp, i a la vegada es respectés la propietat privada?
• A molts pobles de la Península hi ha terres que són propietat pública, i tots els veïns d’allà tenen dret a disfrutar-les i aprofitar-les. Bolets, espàrecs, caragols… Aquesta podria ser una solució. Anys enrere a Menorca van haver-hi vedats socials per a la caça, que després van acabar o van anar a menys. Un propietari privat cedia terrenys a un grup de persones per a què l’empressin, i recordo que al principi, hi havia una compensació cap al propietari. 

“Estaria bé que l’administració establís uns acords amb els propietaris, que tinguessin una compensació, i fos com un vedat social, no només de caça, sinó per a altres aprofitaments de la natura, com esclatassangs o espàrecs.”

• Seria una bona opció per als esclatassangs?
• Sí, jo crec que sí. Tampoc no estaria de més que l’administració establís uns acords amb els propietaris, que tinguessin una compensació, i fos com un vedat social, no només de caça, sinó per a altres aprofitaments de la natura, com esclatassangs o espàrecs. 
• I també així es donaria ús a terrenys que ara no tenen ús agrícola…
• Se li trauria un profit a tot allò, un profit que ara només obté la persona que va allà a agafar els esclatassangs encara que no siguin propietat seva.
• Parla vostè com a representant de propietaris de llocs. En els darrers temps, moltes de les finques han estat adquirides per propietaris foranis. Els preocupa?
• Darrerament hi ha hagut un procés de merma d’ingressos i de poder gaudir dels llocs per part dels propietaris. Antigament, els propietaris tenien cada setmana un paner, amb productes com ous, fruita, verdura, a vegades algun animal… Cinquanta anys enrere, aquests producteseren molt valuosos, ja que no eren tant fàcils d’obtenir com ho són ara. Allò era una entrada indirecta de doblers, o de queviures que no havies de comprar. També hi havia un resultat econòmic positiu. Per tant, els propietaris de llocs treiem rendiment a les nostres propietats. Amb els anys, desgraciadament açò ha anat a menys. Per exemple, jo som propietari des de 2015. Des de llavors, el lloc no m’ha donat ni un euro. Al contrari, m’ha costat doblers, i la gestió econòmica dóna resultat negatiu. Arriba un moment que un lloc no dóna cap satisfacció ni cap profit. Has d’anar molt viu amb l’administració… I si el vas a vendre, els llocs tenen molt valor i te paguen. Menorca està molt ben conservada, i la gent de fora vé a passar unes setmanes tranquils, gaudeixen de la natura, desconnecten de l’estrés de les grans ciutats, i com que són gent de doblers, gastar uns milions els és no res. En canvi, els propietaris no tenim cap al·licient ni un. Si allò ho tens anys i anys que no et dóna res, arriba un moment que no ho pots assumir si no és que tens uns doblers abans. O quan has d’heretar, no tens prou recursos per pagar els impostos. Desgraciadament, per als propietaris de tota la vida de llocs, els llocs donen molt poques satisfaccions. 

• Però quan ho compra un propietari de fora, el lloc perd la seva essència, i passa de ser un espai d’ús agrícola i ramader, amb una determinada cultura, i passa a ser un xalet. No estarem perdent el camp de Menorca?
• L’estem perdent, però la culpa de qui és?
• No ho sé, m’ho ha dir de vostè. 
• Allò natural seria que, des del moment que els llocs són un bé econòmic, hi hagués una gestió econòmica positiva. Però com que no et deixen fer agroturisme, no et deixen ampliar les cases, no pots arranjar res… Arriba un moment que tot són traves. Al final, no tens cap satisfacció, no te dóna doblers ni possibilitat d’estades… A vegades els l’amos també donen problemes, demanant que es facin unes millores que els senyors no podem pagar. Quan es venen els llocs és perquè hi ha cosa que no funciona. 
• I què s’hauria de fer per a què funcionés?
• Que la visió dels polítics que comanden i dirigeixen l’economia fos una altra. Per exemple, amb tot el problema que tenim amb la llet i el formatge. Ara mateix, a finals de mes no tenim ni per pagar l’amo, i hem d’afegir doblers. Afortunadament estem fent feina des de fa mesos amb les associacions agrícoles i l’administració, perquè al final la situació és delicada per tots. Si noltros desapareixem, els següents seran els que fan el formatge. Es tracta de que almanco puguis treure-li un profit al lloc. Si puc llogar les cases per exemple uns mesos, fer un agroturisme, habitatge vacacional… Que no m’ho impedeixin. Açò és una via per generar riquesa al propietari, a tota la gent que va allà a fer feina de manobre, reforma, manteniment, electricistes, fontaners…
• Aquest plantejament no suposa perdre el camp tal com el coneixem?
• El camp ja està perdut, si no li posen remei. He fet tota la vida al camp. Vostè agafi el cotxe, i veurà com moltes tanques que abans eren agrícoles ara estan plenes de mates, ullastres i males herbes. Menorca no és el que era. Agafi carretera i ho veurà vostè mateix. Només veurà ullastres, i les tanques no es veuen arranjades. Barreres rompudes, un somier per fer de barrera… El camp no genera riquesa, és insostenible. 

• El camp pot ser d’alguna manera rentable per ell mateix, o sempre dependrà d’algun ús complementari a l’agrari que complementi els ingressos?
• Estem a Europa, sota la Política Agrària Comunitària (PAC), i d’aquí no en podem sortir. Hi ha normes i exigències. Desgraciadament, es demostra que dins aquesta política, els únics que sobreviuen són els que tenen privilegis per les terres, pel clima… Al final, estàs dins la PAC i no dóna molt marge. Hi ha unes normes que has de complir, i que tenen un cost…

«El camp ja està perdut, si no li posen remei. Agafi el cotxe, i veurà com moltes tanques que abans eren agrícoles ara estan plenes de mates, ullastres i males herbes. Menorca no és el que era».

• He d’interpretar del què me diu vostè que el pagès ja no podrà viure només del que doni el camp? Dels cultius, la ramaderia, etc?
• Som a una illa. Tot allò que hem de dur de fora ens costa doblers. Després, si produïm i volem enviar a un mercat exterior, tenim una despesa afegida. Tot s’encareix, i estem en pitjors condicions que els demés. Produim més car que els demés, i arribem al mercat més cars per culpa del transport. Qui sap si amb el REB es compensarà alguna cosa, però mentre no ho vegi, no ho creuré. Hi ha unes exigències de benestar animal, protecció ambiental, dels que no pots fugir i et controlen. I quan vas a vendre, et marquen el preu, i si no pots vendre a aquell preu, ja et pots retirar. 
• I per tant, vostè diu que allò que no es guanya per aquí, s’ha de guanyar de per una altra banda…
• La gran dificultat que tenim és la insularitat, i hem de saber produir a uns costos molt baixos. Almenys, ja que tenim el turisme, i l’agroturisme genera molta riquesa, aprofitem-ho. Dóna molta feina, als restaurants per exemple, ja que són turistes que es mouen, fan excursions. S’ha de fer també la neteja de les habitacions, les reformes, el manteniment, els electricistes… En definitiva, açò deixa molts més doblers aquí que no els que deixa un turista que ve a un hotel, que són molts iguals, arriba amb un avió, el duen a l’hotel i d’allà no surt… 

«Als propietaris de tota la vida de llocs, els llocs donen molt poques satisfaccions»

• Vostè creu que el camp per ell mateix, l’activitat agrícola i ramadera, no és capaç de generar prou recursos per sobreviure?
• És pràcticament impossible. Desgraciadament, amb la situació de la llet i el formatge ara, hem perdut 15 o 20 anys. Estem venent el mateix formatge i no hem sabut obrir mercats nous. El producte és bo, està reconegut, tenim unes vaques amb una genètica extraordinària, els ramaders en saben i tenen una formació, tenim cooperatives subministradors, una cooperativa com Coinga… L’únic que falla és la comercialització, no hem sabut obrir mercats. És una llàstima, però crec que encara hi som a temps, perquè el formatge té qualitat. La culpa la tenim tots, però l’administració és qui té més responsabilitat. Què ha fet el Consell insular pel camp? Res. No hi ha prou ajuts. A més, quan veus que la propietat privada no és capaç de sortir-se’n per ella mateixa, o entra l’administració per estirar i dinamitzar, o sinó la cosa mor. Alguna cosa ha fallat, perquè la situació és molt delicada, i açò que partíem de condicions molt favorables, amb una feina feta d’anys enrere, i després no hi ha hagut continuïtat. Hem fallat segurament tots.