“Un bocadillo de callos”, demana qualcú a un bar. Callos, una paraula importada, igual que bocadillo, però de fa molts d’anys, de quan la majoria dels que avui són a l’illa –els de 60 anys per avall- encara havien de néixer.
Perquè de paraules manllevades d’altres llengües n’hi ha hagut arreu sempre, i més quan la llengua materna no és la mateixa que la de l’estat de què fas part, com és el nostre cas: sempre hi ha hagut canvis a totes les societats i a totes les èpoques; només que en certs moments, com el que ara vivim, els canvis són una vertadera ruptura, una discontinuïtat entre una generació i les següents.
Quan jo era un al·lot, fins a principis dels anys 60 del segle passat, la vam ballar magra; i de carn no en menjàvem gaire, tret de dates molt assenyades de l’any, com Nadal que menjàvem el gall d’indi o Pasqua, el be… S’aprofitava tot; una part del ventrell del be anava a parar al freixurat i amb la resta en feien “panxa amb tomatiguat” , o compraven la peça a una carnisseria.
Després la situació material de les classes populars va començar a millorar, va aparèixer la televisió i el Seat 600, i es van començar a introduir costums més “urbanites”; amb ells van arribar, també noves possibilitats, noves necessitats, també el vocabulari corresponent: paraules noves i noms importats per coses que ja tenien nom aquí.
Així va esser com la nostra “panxa amb tomatigat” es va convertir en callos, paraula arribada possiblement de Madrid, dels “callos a la madrilenya”, de la “villa y corte”, més de la “villa” que de la “corte”; i el “panet amb …” -el mos- d’aquí va esser el “bocadillo”, que es despatxava ja als bars.
D’açò darrer record, quan tenia quinze o setze anys, que en feien al Bar Plata, un establiment llavors molt popular, que tenia l’entrada principal a la Plaça Nova i la de la cuina al carrer de sant Pere; i els que no teníem ni edat ni doblers per esser dins el bar, qualque cap de setmana, capvespre de tard, anàvem per la porta de la cuina a comprar un panet amb panxa amb tamotigat.
Llavors encara no hi havia ni el costum ni les possibilitats d’anar a menjar a un restaurant com ara que, un dia feiner, podem anar a dinar d’un menú ben a tir i a un preu assequible o el compram a un comerç de menjar fet per endur-se’n; que açò no és cosa moderna ni de països exòtics: ja ho feien els pobres de les antigues ciutats romanes, que menjaven o compraven menjar fet a unes tavernes dites “termopolia”, com les que es poden veure a Pompèia o a Òstia, avui que la gent viatja tant.
