El meu primer contacte amb Verónica Forqué, el primer del que tinc un record vívid i sóc plenament conscient, és l’any 1995: ella interpretava a Pepa en la sèrie Pepa i Pepe. Pepa interpretava a una mare de família, una miqueta hippie, molt alegre i pròxima, tot emoció; la recordo com una mare niu, consellera, companya, que per moments sentia rubor davant unes certes situacions que l’esdevenir dels anys i, amb ell, el dels diferents problemes que el creixement dels seus fills comportava li feia emportar-se les mans a la cara i contenir un somriure que se li escapava per tots dos costats.
I un dels últims va ser aquí a Menorca, en el Teatre Principal de Maó; l’obra es titulava Les coses que sé que són veritat, i Forqué va guanyar el Premi Max 2020 com a millor actriu protagonista pel seu paper de Fran, també en aquesta ocasió interpretant a una mare de família: una mare acollidora, tendra, empàtica, sabedora del discórrer de la vida i, amb ella, de l’orgànics que som nosaltres i les circumstàncies. En aquesta ocasió una mica menys riallera però transmetent aquesta sensació de ser llar, una llar càlida en la qual sentir-se segur.
No he vist la seva participació en Masterchef, així que no puc dir que el succeït fa uns dies era previsible o que jo també ho havia vist venir… Sí que he llegit premsa a posteriori per l’afecte que cap a ella he sentit sempre, amb la intenció de saber -si és que llegint premsa podem arribar a conclusions fefaents sobre el motiu, les vivències, que han pogut portar a aquest desenllaç-. Que irònica la vida! Una persona sobre la qual tinc records tan bons i bonics: somrient, optimista, amb aquesta lluentor en els ulls i aquella boca infinita sempre dibuixant una lluna estirada, transmetent llum i pau, amb la seva melodia i tonada. Hauria dit d’ella que era un lloc al qual acudir per a sentir-se bé; segurament els papers que ha interpretat m’han portat a dibuixar en el meu interior una imatge allunyada de la realitat. Encara que qui diu que no ha estat així, en un passat no gaire llunyà?
Els actors, aquestes persones que són capaces de fer ús de tantes màscares, de portar-nos de viatge i interpretar milions d’històries… I nosaltres, les persones que no ens posem davant d’una cámara ni ens pugem a un escenari, nosaltres també fem ús de màscares en el nostre dia a dia? Qui no ha agafat la cartera, la bossa, l’abric, les claus i aquesta màscara amb la qual dissimular una mala setmana, fins i tot un mal mes o any, en sortir de casa? Ens costa demanar ajuda, costa reconèixer que no estem bé i el grau d’estar malament en el que ens trobem immersos. Llançar un S.O.S. que sabem farà tremolar els fonaments de les persones a les quals estimem i ens estimen, però tan necessari en algun moment de la nostra vida. Demanar ajuda, saber oferir ajuda i, sobretot, acceptar que no podem amb tot i no passa res.
Tal vegada la Forqué devia viure un d’aquells momente en els que no sabem cap a on tirar, ni a qui acudir o, simplement, ha marxat amb el seu somriure i la seva ternura allà on ara la necessiten més. Sigui com sigui, jo l’enyoraré.
