Una de les troballes documentals més interessants, fetes en el segle XIX, per l’estudi de l’Edat Mitjana, fou la descoberta casual, en una cambra secreta del Palazzo Datini de la localitat de Prato (Florència), l’arxiu d’un dels mercaders – comerciants més importants de la Mediterrània Occidental de l’època medieval, segons opinió de Joannes Fried (2009). Francesco di Marco Datini (Prato 1335 – 1410) fou un comerciant, banquer, fabricant i exportador de teles de gran qualitat, i especulador italià, la Casa del qual va mantenir una intensa correspondència epistolar privada i comercial amb els seus principals factors, situats a les ciutats més populoses de la Mediterrània, que atenien els seus negocis per tota la conca Mediterrània, i els territoris d’Anglaterra, de Flandes i el sud de Russia (Crimea).
El riquíssim arxiu trobat en el seu Palau, actualment convertit en arxiu monogràfic, el composen unes 150.000 cartes comercials i privades, i llibres comptables, fruit de les seves activitats, però a més, aquesta abundant informació ha permès analitzar tot el seu entramat comercial i refer la vida privada, comercial i social de la seva ciutat (Florència) en el decurs de la segona meitat del segle XIV.
La xarxa comercial creada pel mercader molt prest es va estendre per les principals ciutats de la Corona d’Aragó, de manera que a Barcelona, València i Ciutat de Mallorca el mercader toscà hi tenia factors majors (generalment italians) que actuaven a través d’altres factors menors (homes de la terra) que lis proporcionaven la informació necessària i a la vegada els assessoraven a l’hora de contactar amb els productors del país.
L’any 1987, a la Revista de Menorca, la professora Coral Cuadrada va notificar haver fet un anàlisi d’unes 305 cartes de l’esmentat arxiu, que feien al·lusió a la correspondència mantinguda entre la Casa de Prato i els factors comercials desplaçats a l’illa de Mallorca (Nofro de Bonacorso, Ambrogio Lorenzi i Niccolò di Giovanni Mazzuli) i els factors illencs. El principal representant a Mallorca era Bernat Portal, que a la vegada rebia informació dels factors menorquins com Joan de Parets, Francesc i Martí Soler, Antoni Sintes (o Cintes), Antoni Serra, Pere Borràs … entre altres.
Dues d’aquestes cartes foren publicades, a la revista RANDA Nº 10 pp. 241 – 251, per la professora Mª Teresa Ferrer Malloll, amb el títol: Dues cartes en català des de Ciutadella a la companyia Datini de Mallorca (1405 -1408)en les quals un dels factors menorquins plantejava els corrals que havia adquirit en els termes de Ciutadella, Mercadal i Alaior, i també els nombrosos inconvenients sorgits alhora de tractar amb els propietaris illencs.
El conjunt epistolar abraça un període cronològic comprès entre els anys 1395 i 1411, que coincideix amb el regnat de Martí I l’Humà. Segons les cartes, l’operador o factor de Ciutat de Mallorca disposava d’una botiga (alfòndec) en el carrer de la Mar, on venia diferents productes (arròs, teles, plomes de paó reial) i era l’encarregat de recollir i ensacar la llana rebuda des de Menorca i dels propietaris mallorquins i tramitar-la a la Companyia a través de l’intens tràfec marítim que circulava per Portopí.
Segons els fabricants toscans, les llanes de Menorca eren comparables a les de Borgonya i Anglaterra, les quals una vegada treballades, donaven draps d’altíssima qualitat, que arribaven a ser peces que es venien per un valor de 65 – 80 florins, qualitat que no s’aconseguia mai sense emprar llanes angleses. Així doncs, en quant a la qualitat de la llana, en primer lloc situaven les llanes menorquines, seguides de les mallorquines i del Maestrat, i en darrer terme les barbaresques.
L’estudi d’aquestes 305 cartes ha permès saber que la Companyia disposava de dues botigues (alfòndecs), una a Ciutadella i l’altre a Maó, on es venien draps i altres mercaderies arribades des de Mallorca. Però la principal tasca dels factors menorquins consistia en comprar la llana als propietaris dels corrals (possessions), de manera que hem de creure que els dos factors es repartien la majoria dels corrals de l’illa.
Algunes de les cartes ens informen de la manera de contactar entre factor i els propietaris. Sembla ser que en el mes d’abril els ambdos signaven un preacord de la quantitat de llana a entregar, raó per la qual el pagès o propietari rebia una quantitat en metàl·lic avançada (aquest contracte verbal rebia el nom de DITA). En el mes de maig – juny començava la tossa i es negociaven altres corrals. A final de juny s’ensacaven les llanes i en el mes de juliol es rebien les llanes de Maó (mitjançant transport marítim?), les quals, una vegada segellades a Ciutadella amb el signe de la Companyia, eren embarcades i tramitades a Ciutat de Mallorca, des d’on eren dutes a Florència.
Unes operacions tan senzilles com les descrites tenia la seva problemàtica i casuística, de manera que d’un any a l’altre es produïen situacions diferents.
L’illa de Menorca era mancada de diners, sobretot numerari. Era normal entre els mateixos propietaris, alhora de saldar comptes, recorre a la BARATA, una situació que era difícil registrar en els llibres comptables del factor menorquí. Alhora de satisfer a tots els propietaris els acords convinguts, la manca de moneda es solucionava amb l’ajuda dels Jurats de Ciutadella, els quals acceptaven una lletra de canvi de Bernat Portal (factor mallorquí) a pagar sobre una quantitat de Deute Pública que els jurats devien a un censalista barcelonès (fou el cas de l’honrat En Torrens de Barcelona), per valor de 950 lliures.
Un altre inconvenient pels factors menorquins era haver-se de comprometre a comprar una quantitat dels formatges que la pagesia havia fabricar, si volia obtenir tota la llana del corral. Una situació que feia exclamar a un d’ells “ he hagut de comprar 200 peces de formatges per obtenir la llana, i no se que fer amb ells”.
A l’hora d’enviar les saques de llana segellades, aquelles eren tramesa Ciutat on el factor mallorquí les embarcava a Itàlia. Però no sempre era possible. La documentació ens informa de que la presència de pirates i corsaris que freqüentaven els mars de Menorca i Mallorca, passant pel Canal, aconsellava demorar el viatge.
Una vegada arribada la llana a Ciutat, era embarcada en naus més capaces i de major tonatge que les barques llogades en el port de Ciutadella, les quals amb una nombrosa tripulació feia el viatge amb més seguritat.
