Un pensament m’ha burxat amb força tot el temps que he estat llegint la novel·la que avui us comentaré: sovint la quotidianitat amaga el dolor més gran, no calen catàstrofes ni terrabastalls per viure la pena. Potser només cal tenir els ulls oberts i no forçar l’oblit per adonar-nos que tots portem un seguit de ferides obertes. He ressenyat, a aquesta secció, algunes novel·les que ens ho fan evident, però amb absoluta seguretat gairebé cap ho ha fet amb la força de Les mares no abandonen, de Sandra Freijomil.
Han passat gairebé dos mesos d’ençà que vaig llegir-la. Ressenyes anteriors, pendents de publicar-se, han ajornat aquest escrit, així i tot la impressió que em va causar no s’ha esvaït en absolut. La tinc ben present.
Fixem-nos en l’argument. Després de trenta anys, la protagonista d’aquesta novel·la es retroba amb l’àvia nonagenària que viu en una residència i pateix demència avançada. L’impacte d’aquest retrobament la duu a recordar la seva infantesa. I el record fa reviure el dolor, la incomprensió, l’angoixa, la necessitat de respostes i, sobretot, de fer – i fer-se – les preguntes massa temps ofegades.
“La vida em fa créixer carregada de silencis que imposa la família i somio, algun dia, sortir a cridar-los tots en un vòmit dens i profund”.
Ara és, potser, el moment de dir-vos que he retallat ben conscientment el resum argumental que es pot trobar a la contracoberta del llibre. No voldria fer-vos una falsa impressió. Massa sovint ens vencen els estereotips, és fàcil i excessivament simplista reduir-ho tot a paraules que han esdevingut una mena d’etiquetes sense contingut: divorci, família desestructurada, depressió… Cal anar més enllà, Freijomil ho fa amb brillantor i nosaltres amb ella comprenem que no tot és tan senzill, que les cambres tancades amaguen molt més del que ens esperàvem.
Infància i vellesa. Dues històries que són la mateixa en un relat tan emotiu com proper.
És evident, amb tot el que ja us he dit, que aquesta novel·la m’ha atrapat, però més enllà de la narració -magistralment estructurada i amb un llenguatge tan planer com evocador- allò que m’ha captivat és el rosari d’interrogants que, sense res massa explícit, ens planteja. En la meva més que modesta opinió no hi ha millor lloança per a una obra de ficció que poder dir que és capaç de transcendir els fets per abocar a la reflexió. Les mares no abandonen és precisament una d’aquestes novel·les que, després de llegides, se’t queden arrapades a la pell, et fan mirar l’entorn amb un esguard diferent, et fan replantejar els motius de les pròpies decisions…
De fet, això mateix és el que es veu forçada a fer la protagonista. El retorn del passat mai és gratuït. Ha d’enfrontar llavors els reptes que la vida sempre presenta, ha de qüestionar-se a si mateixa, ha de decidir qui vol ser i com vol ser.
“Tant de bo ella pugui trencar amb les nostres misèries. Odio les històries que es repeteixen com en una roda de hàmster”.
He d’anar tancant ja la ressenya, però no em puc resistir a acomiadar-me amb un paràgraf que de qualque manera diu més de la novel·la que tot el que jo us pugui explicar:
“Se n’aprèn perquè no queda més remei, perquè la vida, per molt buida o mancada de sentit que es manifesti, només dona una treva, uns instants glaçats on res es mou i després continua sense aturador, perquè el rellotge avança inabastable i empeny a seguir endavant”.
Aquí ho he de deixar. Esper haver-vos engrescat a llegir Les mares no abandonen. Estic segur que la gaudireu, molt.
