Sols en el terme de la meva parròquia hi ha un bon grup de persones que tenen més de 80 anys, alguns fins i tot més de 100. La ciència i el progrés de la medecina, han contribuït a allargar la vida humana. La “tercera edat” abraça una part considerable de la població mundial. A aquest grup abundant de “young old” (“ancians joves” com defineixen els demògrafs a les persones de 65 als 75 anys), s’hi afegeix el dels “oldest old” (els ancians més ancians, que superen els 75 anys), la quarta edat.
Ja sabem que la prolongació de la vida, per una part, i la disminució de la natalitat, per una altra, han produït una transició demogràfica sense precedents, en la qual la piràmide de les edats està invertida respecte a com es presentava no fa massa temps: creix constantment el nombre de persones majors i va disminuint el nombre de joves. Aquesta “revolució silenciosa”, planteja problemes d’ordre social, econòmic, cultural, psicològic i espiritual que ha de merèixer l’atenció de tots. A favor d’aquesta atenció dedicam una Jornada mundial, l’1 d’octubre de cada any, a favor de les persones majors.
La relació amb les persones grans, i sobretot amb aquelles que presenten febleses evidents, sempre ha estat per a mi la més gran de les universitats. L’experiència de moltes d’elles, el com viuen el seu moment actual, les seves conviccions i els seus valors, m’han estat sempre, i em segueixen essent, guiatge per anar seguint el meu camí i descobrir el valor que té la vida en totes les seves etapes. No desitj, en absolut, que la seva riquesa humana i espiritual acumulada durant anys, quedi marginada o difuminada del tren de vida que ens és comú.
Uns i altres ens hem de preparar per a ben viure la tercera i quarta etapa de la nostra vida. La vellesa ens creix a mesura que anam fent anys. Algú que ja té 105 anys em diu constantment: “Un temps podia amb els anys, ara són els anys que poden amb la meva salut i em frenen les meves activitats. Però el que no poden, és suprimir la meva consciència que Déu m’acompanya cada moment. Poc a poc ho perdre tot, ho sé. El que no vull perdre mai és la fe”.
Rectificar l’imatge negativa de la vellesa és una tasca cultural i educativa que ens ha de comprometre a tots. Facem pinya per aconseguir que tota persona pugui viure amb dignitat i plenitud cada una de les etapes de la vida. És una qüestió de coherència i de justícia. El sentit de la vida va més enllà del sentit que li donen el mercat, l’Estat i la mentalitat de cada moment de la història.
La vellesa em desperta:
-La solidaritat. La persona granada en anys qüestiona frontalment aquelles actituds que frenen la solidaritat de cara als demés, sobretot de cara als més febles.
-La memòria del passat. Prou sabem que una societat que ignora el passat corre el risc de repetir més fàcilment els errors viscuts en altres èpoques. L’experiència té molt a aportar i a compartir amb les noves generacions.
-La necessitat d’acompanyar. Ningú pot viure en soledat. El reclam de companyia que mereixen les persones majors, és tot un crit de protesta contra una societat que abandona als més dèbils perquè, en el fons, té por a viure la feblesa quan ella mateixa flaqueja en l’amor.
-Una visió més completa de la vida. Quan avui fàcilment oblidam la dignitat i el destí de tota persona, constitueixen un recurs indispensable per l’equilibri de les persones, de les famílies i de les societats, els valors afectius, morals i religiosos que viuen moltes persones grans. La persona gran capta molt bé el que solem dir i ens convé reflexionar: “L’ésser és superior al “fer” i al “tenir”.
