Recordo com m’agradava ja de petita mirar la lluna. La lluna, les estrelles, i que el meu pare em parlés d’aquestes últimes pel nom no científic que ell els donava, segons estaven agrupades.
Em fascinava quan estàvem de vacances, durant el mes d’agost, al poble de la meva mare, esperar que enfosquís i veure aquests cels tan nets, de contaminació i de maó, i il·luminats: girava sobre el meu propi cos 360 graus i mirés on mirés tot eren estrelles.
Associo aquest moment del qual us parlo amb l’estoneta d’havent sopat, quan la cuina ja quedava recollida i la casa del meu tiet Julián encara feia olor de qualsevol aliment propi del lloc que haguessin cuinat els meus pares, també diferent i atractiu als quals jo solia menjar la resta de l’any al Prat. Era llavors quan el meu oncle, la meva cosina Rosi, els meus pares, el meu germà i jo sortíem a asseure’ns a la porta, una porta que quedava bastant elevada del nivell del sòl i a la qual s’accedia per una espècie de muntanya amb graons a banda i banda d’aquesta. Aquí ens assèiem tots: el meu oncle i la meva mare en la mateixa porta, la meva cosina, el meu germà i jo en algun dels graons, a un costat i a l’altre de la muntanya. El meu pare solia recolzar-se, lleugerament, sobre la muntanya en si, per la part exterior d’aquesta piràmide sense punta.
I començava l’espectacle!
No necessitàvem televisió, ni ràdio en la qual sonés la cançó de l’estiu. Durant uns instants el silenci era la nostra banda sonora, amb algun gos de fons o les veus d’un vilatà que arribava a alguna de les cases pròximes i saludava en entrar a la família que, segurament, estava esperant-li amb el sopar ja refredant-se. Trencat aquest moment zen en el qual tots ens submergíem com si d’un pacte no escrit es tractés per, segurament, el meu germà o jo, es repetia un ritual en el qual primer contemplàvem la lluna i com havia crescut o s’havia fet una miqueta més petita que el dia anterior; després ja venien les estrelles i el voler veure, com no?!, una d’aquestes que travessaven el cel tan de pressa que difícilment podíem contemplar tots i, molt menys, demanar un desig. Anys després llegint a Antonio Gala vaig fer una mica meu el seu costum de, sigui l’hora que sigui, demanar un desig a la lluna la primera vegada del dia en la qual els meus ulls es creuen amb ella; María també ho fa.
Aquest passat dilluns va haver-hi lluna plena, la primera del 2022, lluna plena en càncer. Com els Reis Mags van tenir a bé complir amb una de les peticions de María en la seva carta, i li van portar un telescopi, vam pujar al terrat de casa per a poder observar-la, aquesta vegada, una miqueta més de prop. A ella, tota rodona, grassoneta i ben lluminosa, i a una estrella, la que ens va semblar més brillant, que va resultar tenir un anell al voltant seu, un cèrcol negre disposat de manera vertical.
Definitivament, hi ha moments que són inexplicables, com d’un altre planeta!
