La conquista de l’illa de Sardenya pel príncep Alfons, fill de Jaume II d’Aragó, (i futur Alfons IV el Benigne) va despertar les ires de la República lígur de Gènova, la qual tenia molts interessos comercials amb l’illa sarda, i a la vegada va veure perillar el seu domini sobre l’illa de Còrcega, d’on s’abastia de la fusta necessària per a la construcció de les embarcacions comercial i de guerra, que eren el principal motor de la seva economia, riquesa i poder naval a la Mediterrània.
Les hostilitats bèl·liques entre la Corona d’Aragó i la República genovesa foren intermitents durant tot el segle XIV, de manera que després d’un període bèl·lic, els ambaixadors d’una potencia o de l’altra intentaven concertar paus i treves, que no era altra excusa que refer les seves mal tretes economies, i donar un respir als bel·ligerants. Sembla ser que durant l’any 1330 ja s’intuïa l’enfrontament entre la Corona i la República lígur, i en els ports insulars els mariners i corsaris preparaven i armaven les seves embarcacions per dedicar-se a una activitat tant lucrativa com perillosa.
El 20 de febrer de 1330 el governador de Mallorca, Arnau de Cardellac, prevenia al lloctinent de Menorca, Dalmau de Totzó, que sabia del permís que havia concedit a alguns mariners per construir i equipar una galera i un lleny armat per entrar en cors, i li manava acudir davant d’ell per rebre ordres precises, i que no permetés als patrons de dites embarcacions fer-se a la mar sense la seva llicència.
La guerra esclatà l’any 1331 i va perllongar-se durant cinc anys, afectant el comerç insular d’una manera seriosa, ja que els ports del regne de Mallorca depenien del tràfic marítim que circulava entre els ports italians i els situats en el Llevant Peninsular.
La notícia no tindria molta importància si no fos que és la primera vegada que ens assabentem de la construcció d’una galera i una barca armada en el port de Maó, per dedicar-se al cors.
La construcció de dites embarcacions suposen l’existència d’una mà d’obra especialitzada en la construcció nàutica, un comerç de fusta i altres materials nàutics del que hores d’ara no en tenim notícia, ja que per equipar i armar dites naus era precís utilitzar fusta de qualitat (alzina, roure i d’altres) material de ferro i objectes de bronze, adquirir aparells nàutics (brúixoles, portolans) molt difícils d’aconseguir a Menorca.
Restablerta la pau, el monarca era el primer en assabentar a les autoritats portuàries de la seva corona els acords subscrits amb els altres reialmes i repúbliques, amb la pretensió de que els corsaris no interceptessin les naus comercials del nou “amic”, per no fer perillar una pau i una treva a vegades difícil de concertar.
A més, l’acció corsària contra un altre reialme no bel·ligerant, suposava la protesta i petició de compensacions econòmiques del perjudicat, demanda que suposava la tramitació d’un missatger per procurar la recuperació de les mercaderies robades. Una tasca difícil de complir. Altres vegades, les autoritats dels mercaders afectats, en no poder aconseguir la restitució dels béns robats o perduts, permetien l’aplicació d’una MARCHA, modalitat que consistia en facultar als mercaders perjudicats embargar els béns de la primera nau de la nacionalitat transgressora arribada a un dels seus ports. Però aquesta pràctica, desaconsellada pels assesors, podia arribar a rompre els acords de pau subscrits amb tanta dificultat.
