Sempre és un bon moment per llegir novel·la negra, encara que a l’estiu potser és més plaent. Però no perquè consideri que és una lectura més lleugera, en absolut. La novel·la negra mai és una lectura lleugera, ans al contrari les històries que ens narren solen inquietar, estremir, fins i tot trasbalsar. Si he parlat de l’estiu és perquè els dies són més llargs i les ombres que ens projecten, la foscor que se’n desprèn, és més fàcil de pair.
Tot això treu cap a què vaig llegir la novel·la que avui comentarem l’estiu passat, i l’he rellegida ara, en ple hivern, quan l’allau de turistes és només un record. Prest entendreu el perquè d’aquesta llarga disquisició.
Així i tot, deixem clara una cosa que no sé quantes vegades ja he escrit, a una bona novel·la negra hi trobem crim i intriga, tensió i crítica. No les confonguem amb els best-sellers carrinclons de lladres i policies, ni amb els llibres de misteri gratuït. La crítica social, a un indret i a un moment determinats, són elements tan cabdals per a una novel·la negra com el crim i la investigació.
Avui us parlaré d’Aquí mano jo, de Maribel Torres, una novel·la que conté amb escreix tot el que abans us comentava.
Mirem-ne l’argument. Un escriptor d’èxit demana a la detectiva Adriana Miralles que investigui les amenaces que rep. Creu que a darrere hi ha un grup de dones que s’han rebel·lat contra la seva última obra en què tracta un cas de violació real. Poc després d’això, ell apareix mort. N’Adriana, llavors, inicia la investigació per esbrinar les causes de la seva mort.
Som sempre molt curós, en aquestes ressenyes setmanals, per tal de no desvelar més del compte la trama argumental, i molt més en el cas d’una novel·la d’aquestes característiques, per això no vull anar més enllà de la sinopsi que se’ns ofereix a la contracoberta del llibre.
Si més no, sí que us puc comentar que l’autora ens immergeix en un món de luxe i poder –el dels grans hotelers- i, alhora, ens capfica de ple en l’explotació inhumana que pateixen les netejadores dels hotels, les kellys (las que limpian). No cal ni esmentar llavors quin és l’escenari del crim.
Però si tot això no fos prou, Aquí mano jo ens fa viure abusos, violència de gènere, traumes d’infantesa… en una història corprenedora que, de fet, tenim diàriament al costat mentre mirem cap a una altra banda.
Un parèntesi. Som un viatger impenitent i visc a una illa on el turisme hi té un important paper. És obvi que m’he creuat centenars de vegades amb una de les kellys i sé del moviment associatiu engegat per millorar les seves condicions de treball, això no obstant fins a llegir aquesta novel·la no he copsat quan d’injust i brutal és el tracte que reben per part de les multimilionàries empreses hoteleres. Només per això ja hauria valgut la pena llegir-la.
Però a sobre Torres aconsegueix calibrar perfectament la intriga, fer-nos partícips de cada passa de la recerca i ens aboca sense esma a un desenllaç inesperat tenyit de dolor, ràbia i frustració.
He de cloure ja aquesta ressenya i ho vull fer per allà on he començat. No som ja a l’estiu. Ja no veig des de casa, passar turistes i més turistes…però em continuu demanant: Qualcuns d’aquests s’haurà fixat en les kellys del seu hotel? Pensem-hi.
