Com que havia d’anar a Maó per sotmetre’m una entrevista amb el gran Luis Soler als estudis de la Cadena Ser Menorca he sortit a passejar es ca ben de matinet. Amb el fred que fa, combinat amb l’absència de vent i de núvols, la platja de Cala Galdana estava com un plat o com una bassa d’oli. Com que ara, a més a més, gaudim de les seques de gener, la quantitat d’arena deixada per la retirada lunar de la mar ha acabat formant un mant d’ermini de marès blanc capolat i amb el gra de les partícules que fan funcionar amb precisió un rellotge de sorra. El conjunt d’arena i aigua arromangada contrasta amb el blau apagat de la mar i amb el cel també d’aquest color compartit i que comprimeix les figures humanes que, per l’hora d’alosa que és, no puc percebre encara. No ha estat açò el que m’ha cridat més l’atenció d’aquesta passejada matinal. Unes columnes de boira amb forma humana s’anaven desfent en silenci empeses per un oratge que anava d’oest a est. Eren engolides pels penyals de sa Punta donant la impressió que acabaven entrant dins les coves arran d’aigua i tornaven a emergir a la banda de l’illot com si una mà misteriosa, sarmentosa i apàtica fes anar una manovella i anés esculpint amb boira figures verticals esfilagarsades que semblava que s’anaven movent com si tinguessin extremitats i, per tant, vida pròpia. Era d’una bellesa absoluta, inquietant i misteriosa; terrorífica fins i tot si no hagués tingut la informació científica que n’explica la causa. El que més m’ha impressionat d’aquest fumejar de la mar ha estat la indiferència total. El cafè bull i es forma aquest vapor pel contrast entre l’aigua que s’entesta a recordar la calor de l’estiu i la fredor gèlida de l’aire que encara el seu pas cap a l’hivern més cru. No hi havia cap mena de seducció en el fum àrtic, en el fumejar de la mar, en les boires. Em trobava tot sol a la platja amb es ca trescant al seu aire, enredant-se amb les algues seques, i la natura no produïa aquell espectacle per a mi; de fet, m’ignorava del tot. Aquesta ignorància em provocava fins i tot dolor. Tanta sensibilitat humana per una banda. Tanta indiferència absoluta per l’altra. A l’horitzó havien estat dibuixades les muntanyes de Mallorca per un llapis de guix matiner i un vaixell blanc, o una barca, navegava cap a l’est o anava a la ronsa pescant calamars o un altre tipus de peix. Entre els humans aquesta mostra pura de bellesa és difícil o impossible d’aconseguir. Hem de recórrer a la seducció. És impossible desfer-nos les escates humans -la veu, l’experiència comuna, el traç, els records compartits…- i, encara que no vulguis, exerceixes una punxada d’humanitat en el lector, en l’espectador, en l’oient. L’art total i pur és aquest que imita o, millor dit, aconsegueix aquest mateix efecte, i no altre, que el fum àrtic? Cada vegada m’interessa més assolir la bellesa objectiva que no vol seduir. Cada vegada em fan més nosa i em semblen més falsos els seductors. Substitueixen i amaguen les seves mancances creatives a través d’incidir en el receptor amb estratègies que no tenen res a veure amb la literatura, la música, la pintura, la poesia; en l’art en general. Més que escriptors, poetes, músics o pintors són sirenes, ondines, fades; els diferents noms que reben al nostre territori, des de les muntanyes fins a la mar ampla, les dones d’aigua. A les onze, a l’estudi del carrer Bisbe Gonyalons de la Ser, rallarem fins i tot d’aquesta fumarada, d’aquest fum àrtic que fa, juntament amb la qualitat de la llum i les minves o seques, aquest mes de gener. És un gust ser entrevistat per un professional experimentat de la informació que, a més a més, és escriptor, un novel·lista excel·lent. Ralles el mateix llenguatge i, una rutinària entrevista radiofònica centrada en l’aparició de la novel·la “La malaltia del cor” que sortirà dia 2 de febrer a totes les llibreries de parla catalana, passa a ser una xalada.
ÀRTIC, ÀRTICA. Neologisme geogràfic provinent del llatí (pròpiament ‘situat a l’endret de Arctos, nom de la constel·lació de l’Ossa’) i que significa “situat a l’extrem Nord de la terra”.
