Sembla ser que després del Tractat d’Anagni (1295) – concòrdia subscrita entre Jaume II rei d’Aragó, el rei de França i el papa – va permetre al rei de Mallorca (Jaume II) recuperar novament el regne de les Balears, i introduir a les Illes un nombrós grup de personatges de rang, cavallers de reconeguda fidelitat, amb la finalitat d’ocupar i regir els principals càrrecs polítics i de l’administració illenca, la majoria d’ells procedents de la regió del Llenguadoc (sud de França), residents en el comtat del Rosselló.
A Menorca arribaren els Puig d’Orfila, els Sagarriga, els Totzó, els Montpeller entre altres, que s’establiren ocupant la Lloctinencia de la Governació, la Batllia General, la Procuració Reial o assolint algunes cavalleries per a la defensa del territori.
Entre els primers personatges arribats al regne de Mallorca hi figuren els Bellcastell (Pulchrocastro), el primer d’ells documentat a través d’una carta cursada pel rei Jaume II de Mallorca, el 1306, des de Perpinyà, en la qual notificava a Pere de Bellcastell, aleshores Lloctinent del regne, que autoritzava als frares de la Casa de Sant Antoni de Viana de Ciutat de Mallorca, poder demanar i rebre almoines pel dit convent, a l’illa de Menorca. En atenció a la missiva reial, i com a màxima autoritat política del regne, escrivia a Pere de Llibià, Batle de l’illa de Menorca i a Pere Bernat de Puig d’Orfila, el procurador reial menorquí, perquè facilitessin la tasca als captaires i els donessin tot favor i ajuda (ja que la captació estava prohibida a les illes).
Tres anys després, des de Mallorca, i a instàncies dels jurats menorquins, Pere de Bellcastell prohibia l’extracció del blat de l’illa, tant propi com aliè, sense expressa llicència governativa, degut a l’escassetat que patia Menorca. Una ordenança que constantment era pregonada. Uns trenta anys més tard, el 1336, el rei Jaume III de Mallorca nombrava a un altre Pere de Bellcastell lloctinent del regne de Mallorca i de les illes adjacents.
Són dues proves evidents que demostren la fidelitat i bons serveis prestats pels membres de la família Bellcastell a la Casa Reial Mallorquina durant els cinquanta anys que regnà a les Illes.
L’assentament del llinatge Bellcastell a Menorca es degué produir poc després d’iniciar-se el regnat de Jaume III (1327), i el primer en ésser citat amb és Poquet de Bellcastell com a Lloctinent de Menorca.
De la seva permanència en el càrrec coneixem dues actuacions: en l’any 1330 havia prohibit alguns drets als jueus menorquins, pregó que generà protestes de tota l’aljama, i en l’any 1331 rebia altres queixes dels carnissers mallorquins els quals eren remisos acceptar la mesura presa pels jurats menorquins al retenir 10 moltons de cada cent dels que compraven, adduint la necessitat d’abastir el consum de l’illa. Però la protesta no era contra la normativa reial dictada, sinó contra l’actitud dels Jurats que seleccionaven els millors animals dels cent que els carnissers havien adquirits.
La Lloctinencia de Menorca, fins l’any 1343, va ser ocupada per altres cavallers, un d’ells fou Berenguer des Bach, el qual va morir d’un cop al cap, amb un canelobre, propinat quan perseguia a N’Olzina, a l’interior de l’església Santa Maria de Ciutadella.
Pocs anys després, en l’any 1343, es produí el definitiu canvi polític a les Illes. Pere IV el Cerimoniós, en el mes de juny, va envair l’illa de Mallorca i s’annexionà definitivament les Illes Balears a la seva corona. Poc temps després va nomenar Lloctinent de Menorca a un personatge polèmic, Gilabert de Corbera. Però el rei, a diferència de Jaume II, no va destituir dels seus càrrecs les persones que els ocupaven. Pere IV va mantenir la majoria dels oficials de l’anterior rei, als quals els obligà a retre fidelitat a la seva persona.
Durant els set anys en que Gilabert de Corbera va regir l’illa de Menorca es produïren nombrosos infortunis. Després de tres anys famèlics i d’escassa producció (1345 – 1347), el comerç es va veure interromput per la presència de naus corsàries (des dels ports de Niça i Mònaco), es produí una neguitosa Pesta Negra (1348), i l’amenaça del desembarcament de les tropes provençals de Jaume III al port de Maó (1349). Finalment, en el mes de maig de 1349, Pere IV destituïa a Gilabert de Corbera i nomenava en el seu lloc a Poquet de Bellcastell (ACA reg. 1413 f. 60 – 60v).
El fet de Pere IV elegís a un cavaller resident a l’illa i descendent d’una família noble addicta, en un altre temps, al rei mallorquí Jaume III, podria interpretar-se com el desig del monarca aragonès d’atreure’s la simpatia d’uns vassalls que durant uns 50 anys havien estat governats per nobles forans (generalment del Rosselló o mallorquins) i no acceptaven de bon grat la intromissió de cavallers estranys, vinguts de fora, amb un tarannà altiu i actituds poc conciliadores.
L’elecció de Poquet (Francesc) de Bellcastell com a Lloctinent de Menorca es devia a que Pere IV ja coneixia alguns dels seus familiars. L’any 1345 el rei havia permès a Pere de Bellcastell i Pre Gaver poder passar al Rosselló per entrevistar-se amb ell, per tractar l’afer de Jaume III, quan aquest pretenia convertir el port de Maó en cap de pont per després ocupar l’illa de Mallorca (ACA Reg. 1409 f. 105v).
De la seva actuació com a Lloctinent, entre 1349 – 1358, any en que va renunciar al seu càrrec, hauríem de distingir entre uns afers polítics i administratius que sobrepassaren les seves competències, de els quals a penes va tenir un protagonisme rellevant, i les pròpies del seu càrrec, en atenció als afers insulars i domèstics propis del càrrec que ocupava.
En quan als primers, en l’any 1350, es produïren dos fets que trastocarien la feble economia menorquina. En primer lloc, el monarca notificava a les Illes que degut al tercer matrimoni reial amb la princesa Leonor de Sicília, ell li havia fet donació, en el contracte matrimonial, en concepte de donació de propter núpcies, la quantitat de 10.000 lliures, pagadores sobre les rendes de tot el regne de Mallorca, segons el document públic redactat pel notari Alamand Pere de Gerdona (ACA Reg. 1415 f. 13).
L’any següent esclatava la guerra amb l’illa de Sardenya, rebel·lió recolzada per la república de Gènova, que suposaria un gran desgast econòmic i militar a sufragar en part per les Illes. La necessitat econòmica demanada per la monarquia al regne de Mallorca (1353) fou de 83.300 lliures, de les quals una part (mitja de les vint-i-cinc parts que se’n feren) havia de ser abonada per Menorca (3.400 lliures).
L’obligació d’haver de satisfer aquests dos compromisos pecuniaris condicionaren molts quefers. Poquet de Bellcastell va tenir que apel·lar en algunes ocasions al monarca per poder cobrar els 8.534 sous del procurador reial (426 lb. 14 s), salari que se li havia assignat com a sou anual (1352), ja que el tresorer de la reina Leonor exigia ser el primer en cobrar; quan el rei va manar a Arnau Ballester, entregar a Gil de Loçano el castell de Santa Àgueda, (Lleida maig 1352), tant el salari del castellà, com dels seus servents i les despeses fetes en les reparacions a la força, es demoraren, ja que el procurador de la reina no les volia satisfer, al·legant no ser de la seva competència, .
En haver-hi escassetat de diners a l’illa, el tresorer de la reina, Berenguer de Relato, volia treure el blat de l’illa per vendre’l a un altre lloc, actitud que va suposar noves despeses per tramitar missatgers a la cort per demanar al monarca que el tresorer acatés el privilegi. Petició que fou acceptada pel monarca (ACA reg. 1417 f. 21v).
Després de tres anys de guerra, l’any 1354, el rei manava a Arnau Ballester (procurador reial) que no exigís als jurats les quantitats que havien de pagar anualment, en la reparació de les muralles (les 300 lliures anuals a Maó?) per haver contribuït generosament al subsidi promès pel regne en sufragar les despeses de la guerra sarda. (ACA Reg. 1417 f. 220).
Aquell mateix any el Governador de Mallorca notificava a Poquet de Bellcastell que el rei Pere preparava un gran estol (el tercer de la guerra). I per obtenir èxit en l’expedició, es demanava que en totes les esglésies es fessin oracions per obtenir l’ajuda de Déu. Sigui per intervenció divina o no, la derrota de les esquadres genoveses varen dur com a conseqüència la signatura de la pau tan esperada (1356). Però els esforços financers fets durant el quinquenni, en armament d’estols i armament, suposaren la ruïna dels estats de la Corona d’Aragó, entre ells el de Mallorca.
L’actuació de Poquet de Bellcastell a Menorca: com a governador de l’illa va ser una actuació molt similar a la desenvolupada pels seus avantpassats en el càrrec. El seu nomenament es produí el mateix dia en que Gilabert de Corbera era destituït (1 de maig de 1349) com a portantveus de governador, i el rei li atorgà el càrrec assignant-li un salari anual de 8.534 sous, una quantitat superior a la que rebia el seu antecessor.
Dos mesos després, el juliol de 1349, el rei nomenava al donzell Gil de Loçano castellà de Santa Àgueda, i ordenava al procurador reial que li fossin entregades les claus del castell (ACA Reg. 1413 f. 69).
Poquet de Bellcastell, en aquests moments devia tenir 40 anys d’edat, la que l’any següent el monarca li va fer donació de 50 lliures en augment del dot de la seva filla (ACA Reg. 1415 f. 29), que devia comptar uns 16 – 18 anys.
El 29 de febrer de 1351 el governador de Mallorca notificava als jurats de Ciutadella que Bertomeu Alegret havia estat nomenat Lloctinent de Poquet de Bellcastell, una notícia que fa pensar en una absència temporal del donzell de l’illa, per raons desconegudes.
En el mes de març, el monarca, a petició dels jurats, li recordava que havà d’exercir la justícia que li corresponia en aquells llocs on encara no hi havia batlle (Mercadal i Alaior) el que l’obligava a formar una reduïda comitiva composada pel jutge ordinari, i un escrivà, per resoldre el casos que s’haguessin suscitat entre els vilatans de les pobles.
En el mes de maig, el governador rebia una carta en la qual el rei informava del nomenament de Bartomeu Alegret com a batlle de la vila de Maó, deixant desocupada novament la lloctinència de la governació.
Havent esclatat la guerra sarda (1351), Pere IV li manava que enviés al procurador reial de Mallorca, Francesc des Portell, els diners recaptats a Menorca per pagar uns deutes reial (ARM Reg. 4387 f. 48v). Però el donzell era remís a entregar els diners als missatgers mallorquins, ja que hi havia una ordre reial que especificava no pagar res sense un especial manament del monarca (ARM RP 3790 f. 39 i 41).
En el mes de maig de 1352 el monarca li recordava que juntament amb la seva família estava obligat a fer residència a l’illa. Una amonestació que fa pensar que, degut a la inseguretat que vivia Menorca i tenint familiars directes a Mallorca, podria haver fet estades perllongades a l’illa major, lloc més segur per tots els seus.
Era competència del seu càrrec estar atent a les transmissions d’esclaus a l’illa. Des de Mallorca, el governador notificava a Bellcastell que la nau d’Antoni Arquet havia capturat alguns sarraïns que havien estat venuts a Menorca. Però dits sarraïns no eren de bona guerra, és a dir, havien estat capturats de manera il·lícita, i per tant s’havien de retornar. Per dita raó el governador li manava fer una crida anunciant que els illencs que haguessin comprat dits sarraïns, els restituïssin so pena de ban (multa) i confiscació (ARM LC 13 f. 74).
En l’any 1353 va haver de prohibí, a súplica feta pels jurats al monarca, l’extracció de blat pel procurador de la reina Leonor (Berenguer de Relato), ja que dit cereal era necessari per abastir la població, i manar que dit blat fos venut a l’illa segons el privilegi reial atorgat per Alfons III.
L’obligació de impartir justícia als residents de les pobles de fora suposava una tasca poc atractiva pel governador. Generalment la justícia era impartida a l’entrada de les esglésies, en presència dels prohoms i del batlle de la localitat. Una vegada emesa una sentència, la persona que es considerava perjudicada tenia dret a apel.lació al governador, amb la qual la causa era revisada.
En el mes d’abril de 1356, el rei l’amonestava per exigir espórtulas (diners) en les primeres apel.lacions, actuació que anava contra dret (ACA Reg. 1418 f. 46v). I li recordava que alhora d’elegir consellers (de Ciutadella) actués de manera imparcial, i elegís les persones més idonis (saber llegir i escriure era un requisit), i que els batlles i jutges de la localitat fossin anuals.
En elmes de maig de 1358, Poquet de Bellcastell presentà la seva renúncia del seu càrrec, i pocs mesos després (agost) el rei nomenava a Gil de Loçano lloctinent de Menorca (ACA Reg. 1418 f. 61). Actualment no sabem per quines causes motivaren un greu enfrontament entre Bellcastell i Gil de Loçano, de manera que el primer notificava al governador de Mallorca que no volia que els seus assumptes fossin jutjats per en Gil, al qual considerava el seu enemic, i i per tant demanava que li fos assenyalat un atre jutge (ARM LC 21 f. 103v). El rei, considerant l’actitud de Gil de Loçano, l’obligà a pagar una multa de 30 lliures d’or per haver denegat una apel.lació presentada per Poquet de Bellcastell al governador de Mallorca contra ell; i obligà al seu fill Gill de Loçano, a pagar altres 50 lliures d’or, per no permetre treure de Menorca els cavalls de Poquet (ARM LR 21 f. 21, 150).
En 1361 Poquet de Bellcastell havia abandonat l’illa de Menorca i s’havia establert amb la seva família a Mallorca, havent fet donació dels seus béns al seu net Guillamó de Bellcastell.
Continuarà…
