Fa molts anys algú em va dir que a les meves cames els faltaven 10 centímetres; jo m’ho vaig creure. No era una joveneta de portar talons, tampoc em preocupava veure’m femenina, de fet crec que ni tan sols sabia exactament què significava aquest concepte… ho sé ara?! Sempre sentia que no anava amb mi vestir de segons quina manera si em feia sentir incòmoda. No era de modes: m’atreia la roba diferent; aquestes peces amb olor a ranci de botigues de segona mà plenes d’històries anònimes a les quals jo posava cara i argument. Continuo sent fan de l’antic i del viscut.
No obstant això, li vaig creure. I em mirava les meves curtes cames i entenia que sí, que tal vegada amb 10 centímetres més es veurien més estilitzades i no hauria de fer que m’arreglessin tots els baixos dels pantalons. Aniria als concerts i s’obriria davant meu un altre món, un en el qual no hauria de fer saltets per a poder veure l’escenari i al grup de torn al complet. Podria imaginar-me amb nuvis alts, cosa a la qual sempre m’havia negat: mai vaig entendre com hi havia nois alts que s’enamoraven de mi; no eren conscients que el nostre amor era impossible!? I en el transport públic i els bars i restaurants els meus peus estarien recolzats en el sòl, com els de la resta de gent a la qual aquests centímetres no els faltaven, no penjant com solen.
Llavors arriba un dia en què María i jo sortim a passejar just en aquesta estoneta abans de la posta de sol en la qual tot és més lax i eteri: és igual el dia que hàgim tingut, tot resulta banal durant aquest moment en el qual hi ha una calma serena; en aquests minuts tot deixa d’importar. Juguem amb les llums, amb aquesta carícia càlida del sol que ens ha regalat un altre dia i ens adonem que a les nostres cames mai els van faltar 10 centímetres: la nostra ombra és tan allargada com nosaltres vulguem; tan sols és qüestió de perspectiva. I és llavors quan juguem a veure’ns altes, gegants, i a sentir-nos grans, enormes!
Mentre penso en tot això em ve al cap quelcom que la meva mare sempre m’ha dit, i que és molt cert: “jo soc baixeta però sempre he arribat on he volgut”. Sí! Estic totalment d’acord amb ella, encara que en el seu moment no el veia tan clar.
És amb l’edat que perdem certa, no sé com anomenar-ho, rencança? vergonya? a mostrar-nos tal com som sense cap filtre? O és una qüestió personal i depèn de cadascun de nosaltres? Sigui com sigui, m’agrada haver deixat de sentir-me petita, fora i dins: el meu físic, la meva alçada, no ha canviat. Sóc jo la que ara ha après a mirar-se d’una nova manera.
