No estic segura d’haver-vos parlat de la Cuqui, una conilleta blanca que viu amb nosaltres des de fa 2 anys i mig. Al principi la relació entre ella i jo era simplement cordial, ens respectàvem, però sense interactuar; imagino que ella havia d’adonar-se que jo era una humana no amiga: de petitona la meva mare ens va fer poregosos al meu germà i a mi -el seu sentit de protecció li portava a allunyar-nos de tot allò que pogués suposar un ‘perill’ i posar la nostra vida en risc, fos una sargantana o un lleó!- i la meva interacció amb els animals va ser nul·la. Quan va néixer María, com tantes altres coses, això va canviar: ella és molt amant de qualsevol ésser viu, sobretot si té quatre potes o més. Així que, a poc a poc, he anat perdent unes certes pors i ara Cuqui i jo estem tot el dia enganxades.
Per què us parlo d’ella? El motiu és que des de fa uns dies l’observo encara amb més deteniment i interès a la recerca de senyals per a respondre a la pregunta de si és feliç. Sempre ens busca, reclama la seva ració de manyagues i si ha de triar, prefereix estar en companyia. Tot em fa creure que la resposta es sí!
Però, necessitem tots, humans i no humans, viure acompanyats? Qualsevol companyia és millor que la solitud -si aquesta última és triada-? Doncs resulta que hi ha un peixet diminut, de colors preciosos, brillants i cridaners, tot ell molt bufó, anomenat peix betta o peix lluitador de Siam, nadiu del Sud-est Asiàtic majorment a Tailàndia i Cambodja que prefereix la solitud; en establir contacte visual amb un altre del seu mateix gènere no dubtarà a desplegar les seves aletes i atacar al mascle rival, sent el seu comportament bastant agressiu. Pot arribar a tolerar la companyia d’una femella amb la simple finalitat de la reproducció. I aquí segueixo jo pensant en la similitud entre el comportament dels animals de més de dues potes i el nostre, per molt evolucionats que creguem arribar a estar.
Quants humans necessiten sentir-se peix betta, sent capaços d’eliminar al possible rival -sigui del gènere que sigui- si així el seu protagonisme és indiscutible? En els treballs, en els grups de classe, fins i tot en les comunitats de veïns, persones que no volen arriscar-se a perdre aquest paper principal, que tal vegada acaben quedant-se soles, triant aquesta solitud, a canvi de no sentir-se amenaçats -quan la veritable i única amenaça són ells mateixos-.
Generalitzar és lleig, i desconfiar de tota una espècie també: així que ara a casa tenim un petit peix tailandès anomenat Brilli Brilli.
