Hi ha vegades que tinc grans dubtes sobre si escriure o no una determinada ressenya, i no perquè la novel·la m’hagi desagradat sinó perquè em qüestion, més del que normalment ja faig, la meva capacitat per traslladar-vos tot el que hi he trobat.
Avui aquest és el cas. Precisament ara en què es compleixen cinc anys d’ençà que vaig començar a oferir-vos aquestes ressenyes setmanals, he topat amb una novel·la tan fascinant com inclassificable.
Us estic parlant de La malaltia del cor, de Joan Pons. L’escriptor ferrerienc ha aconseguit sorprendre’m un cop més amb un relat trencador que defuig tots els motlles a què estem acostumats. Si més no, havent vençut, si fa no fa, el meu temor a escriure aquest text, comencem pel més senzill. Vet aquí la sinopsi de l’argument.
Ivan, súbdit britànic de la ciutat de Maó, arriba a Barcelona com a polissó. És el seu darrer intent de fugir de la misèria i de la mort d’un home. Per sobreviure a la llarga travessia s’alimentarà de la sang de les rates que infesten l’embarcació. Empresonat i condemnat a mort per la seva presumpta condició vampírica en arribar a port, és exculpat de la pena pel capità de la guarnició que l’acull sota la seva protecció.
Deixem-ho estar aquí. No consider necessari desvelar més detalls. Només vull dir-vos que a partir d’aquí res és el que sembla, que allò que creuríem evident és potser la màscara d’una màscara, un joc de miralls emboirats.
Però segur que ja us roda pel cap l’eterna pregunta: quina mena de novel·la és? Sincerament no ho sé respondre, ni crec que calgui fer-ho. No és una novel·la històrica per molt que estigui situada en un moment històric ben conegut i documentat, no la podem definir com a costumista, ni de bon tros, malgrat que ens retrata vivències quotidianes d’una època, tampoc la podem qualificar de negra si bé hi ha passatges ben foscos…
En definitiva, consider absurd voler encotillar dins un determinat gènere una obra d’aquestes característiques.
Allò del que no tinc cap dubte és que un clar i constant alè poètic amara tota la narració, que conté meravellosos i colpidors fragments onírics, que hi ha un creixent element d’intriga i que té pinzellades de realisme màgic i de novel·la gòtica. Un còctel literari tan suggestiu com poc habitual.
No he d’afegir gairebé res més perquè us adoneu quant de molt he gaudit de la lectura de La malaltia del cor. Un plaer, això sí, tenyit d’inquietud. Pons no ens estalvia res, ens capbussa dins situacions duríssimes, ens força a esguardar misèries i tenebrors, ens immergeix dins una història en què fins i tot allò que s’enyora, si bé assuaujat pel pas dels anys, és d’una absoluta cruesa. “L’enyorança és com el sucre de canya que endolceix el gingebre del cor”.
Però, per si tot el que ja he dit no fos prou, cal parlar també de l’enfilall de personatges: l’àvia, el capità, el majordom, la vella dels eriçons, l’escocès, la serp… Tots ells immergits, d’una manera o l’altra, en un món embogit on el misteri i la crueltat s’agermanen, tots ells peces inoblidables d’un trencaclosques agònic en què l’esperança és un luxe. “Després de cada carrera del sol som una mica més vells i estem més a prop de la mort”.
La malaltia del cor és, de fet, un gran tapís teixit a partir de fils de tota mena, un tapís que ens permet guaitar un món llunyà, no obstant per molt lluny en el temps que sigui -tres segles- no deixa de ser el nostre. De qualque estranya manera l’autor aconsegueix identificar-nos-hi, potser perquè tots ens sentim encara sota l’ombra del castell que tot ho vigila. “És un animal d’esquena alta i freda que observa amb els seus ulls tèrbols tots aquells que hauria de protegir. No els protegeix. Està atent als seus moviments.”
Sé que us hauria de fer cinc cèntims de la riquesa del llenguatge, de les metàfores evocadores, de les expressions utilitzades… però he d’acabar ja la ressenya. Llavors només em resta dir-vos que vaig començar a llegir-la el mateix dia que va ser a les llibreries i que no la vaig deixar fins a acabar-la. Potser no hi ha millor recomanació.
