M’agrada el rossinyol, aquell petit ocell que es pot trobar a arbredes denses de totes les illes excepte, per ventura, la de Formentera. És un pardal típicament migrador i passa l’hivern a l’Àfrica tropical. A la primavera, moment del seu retorn a les nostres contrades, el mascle comença a deixar-se sentir per atreure la femella amb un cant melodiós, brillant i molt musical considerat com el més bell de tots els cants d’ocells. El rossinyol font d’inspiració dels poetes de tots els temps, és considerat com un símbol de llibertat. Segons una llegenda bereber una parella de rossinyols havia construït el seu niu damunt les branques nuoses d’un vell cep de vinya. La femella covava els ous i dia i nit el mascle volava a la recerca de l’aliment. Era el mes de juny i la vinya, baix els efectes beneficiosos del sol creixia magníficament. Un vespre el rossinyol cansat de tantes anades i vengudes al niu s’adormí profundament fins l’endemà. Aleshores se’n adonà que havien quedat empresonats entres les banyes dels sarments de la vinya que havien crescut molt i havien format una gàbia inesperada. Després d’un gran esforç aconseguiren alliberar-se i aquell rossinyol va prendre la decisió de cantar cada nit per no tornar a adormir-se. És ben sabut que aquesta au no resisteix la captivitat. Després de la desil·lusió d’un primer amor que l’havia adormida, l’escriptora francesa Colette (1873-1954) s’inspira al seu llibre de contes “Les vrilles de la vigne” d’aquesta llegenda per explicar-nos que ella també aconseguí alliberar-se d’un lligam, en el seu cas matrimonial, que l’impedia volar. Diu així: -“Trencadisses, tenaces, les banyes dels sarments d’una vinya amarga m’havien lligada mentre que en la meva primavera jo dormia feliç. Però he romput tots aquells fils que ja s’havien aferrat a la meva carn i he fugit .”
El rossinyol també em recorda la meva infantesa perquè el seu retorn a la nostra regió pirinenca significava l’arribada del bon temps després del llarg i cru hivern. I com que també aquest ocell és el símbol de l’amor, record una cançó antiga que deia: Això era la filla d’un rei amb el cor ple de tristor, tancada de dia i de nit a dalt d’una torre sempre plorava. Un dia un gentil rossinyol vengué a dir a la princesa: -“ Et duc l’esperança”! I ella per tornar-lo a veure cantava cada nit:
-“Rossinyol, rossinyol dels meus amors quan toquin les dotze, quan la lluna brilli vine a cantar a baix de la meva finestra. Quan el teu cant s’alçarà la meva pena fugirà i per ventura l’amor vendrà aquesta nit sota la meva finestra, torna, gentil rossinyol.” El rossinyol tornà i es posà damunt la mà de la bella princesa, ella l’acaronà i el besà i ell es transformà en un príncep encantador que esdevingué el seu galant. Per aquest motiu totes les al·lotes del país canten totes les nits: -“Rossinyol, rossinyol dels meus amors quan el teu cant s’elevarà la nostra pena se’n anirà i el amor per ventura vendrà aquesta nit a baix de la finestra, torna, gentil rossinyol.“ Ai! Quina nostàlgia de contes de fades, temps d’innocència i de somnis d’adolescència.
El rossinyol (Cantharellus Cibarius) també és un plaer pel paladar, aquí em referesc a un bolet molt preuat a Mallorca que rep el nom de picornell o cama seca segons els pobles. Té la particularitat de no corcar-se mai. Es pot trobar als boscs d’alzinars, suredes, fagedes, castanyedes, coníferes des de la primavera fins a la tardor segons les pluges. Es tracta d’un bolet massís de color groguenc o ataronjat que es pot assecar. A mi m’agrada molt sofregit amb un poc d’oli verge i alls tallats en lamines mesclat amb unes burballes arrissades de Porreres, alfabeguera i julivert picats escampats per damunt, sal i un poc de pebre bo. També vaig descobrir que és un plat encara més gustós si li afegim un poc de formatge rallat semi curat de Ciutadella.
Vet ací el que em ve a la memòria quan pens amb el rossinyol que a part d’ésser l’ocell del més bell cant del bosc i el preferit dels poetes és el nom d’un bolet deliciós. Poesia i gastronomia un maridatge delitós!
