Simon Newcomb és més conegut pel seu error que pels seus treballs científics.
Veiem la setmana passada algunes equivocacions de científics, uns coneguts pels seus encerts i altres, només pels seus errors. En aquest cas es troba Simon Newcomb.
Va ser un astrònom i matemàtic nascut a Wallace (Canada) l’any que passava el cometa Halley (1835) i va morir el 1909, a pocs mesos de que tornàs passar (1910).
El 1856, amb 21 anys, va anar a Washington.
El 1857 va començar a treballar com a calculista a l’American Nautic Almanac Office (El va elaborar entre 1877 i 1897).
El 1858 va acabar la carrera de matemàtiques i Astronomia i aquest mateix any va publicar el seu primer trevall: «Elements i efemèrides de 54 asteroids».
El 1860 va publicar un treball sobre la possible existència un planeta (Vulcà) més proper al Sol que Mercuri que deien haver vist des de França.
El 1861, amb 26 anys, va començar a fer de professor de Matemàtiques i Astronomia de l’observatori de l’Armada a Washington.
Poc després de que Asaph Hall descobrís el 1877 els dos petits satèl·lits de Mart, Fobos i Deimos, va publicar un estudi sobre el seus períodes i masses.
El mateix any va ser elegit membre de la Royal Society de Londres.
També va ser nomenat doctor Honoris Causa per nombroses universitats de tot el mon i altres premis.
Va ser especialista en mecànica celeste i va calcular amb gran precisió posicions i constants astronòmiques.
Era prou conegut i tenia prou prestigi que el 1893 H. G. Wells el va citar a la seua coneguda obra de ficció: La màquina del temps. És a les primeres pàgines, quan el protagonista descriu i justifica alguns aspectes del viatge a través del temps. Aquí mostram el paràgraf i la cita a peu de pàgina.
——————————————————
FRAGMENT DEL CAPÍTOL 1 DE LA MÀQUINA DEL TEMPS DE H. G. WELLS. (1893)
—Doncs, senzillament, això. D’aquest Espai, tal com els nostres matemàtics ho entenen, se’n diu que té tres dimensions, que es poden anomenar Longitud, Amplada i Gruix, i que és sempre definible per referència a tres plans, cadascun d’ells en angle recte amb els altres. algunes ments filosòfiques s’han preguntat: per què tres dimensions, precisament?, per què no una altra direcció en angles rectes amb les altres tres? I fins i tot han intentat construir una geometria de Quatre Dimensions. El professor Simon Newcomb* va exposar això a la Societat Matemàtica de Nova York fa un mes aproximadament. Sabeu que, sobre una superfície plana que no tingui més que dues dimensions, podem representar la figura d’un sòlid de tres dimensions, i igualment creuen que per mitjà de models de tres dimensions representarien un de quatre, si poguessin conèixer la perspectiva de la cosa. Comprenen?
* Matemàtic i astrònom nord-americà (1835-1909). Va ser professor a la universitat John Hopkins i autor de taules de constants astronòmiques
——————————————————–
El 1903 va exposar el seu treball equivocat on «demostrava» matemàticament que era impossible fer volar un aparell més pesat que l’aire. El mateix any que el germans Wright feien el primer vol d’un avió.
Algunes publicacions seues són:
– 1858 Elements i efemèrides de 54 asteroids.
– 1860 Sobre els suposats planetes intra-mercurials.
– 1877 Els satèl·lits de Mart (Fobos i Deimos)
– 1898 Taules del moviment heliocèntric de Mercuri.
– 1900 Factibilitat de determinar la paral·laxi solar mitjançant observacions d’Eros, a l’oposició vinent, 1900-01
– 1909 Comparació dels antics eclipsis de Sol amb elements moderns del moviment de la Lluna.
S’ha posat el seu nom a un cràter de la Lluna entre Mare Crissium i Mare Serenitatis, a un cràter de Mart i, també, a l’asteroide 855: Newcombia.
ACTUALITAT.
El nou telescopi James Webb va arribar a final de gener a la seua òrbita definitiva al voltant del segon punt de Lagrange. (veure el iris nombre 4005 del 7 de gener passat)
Ara ha de refredar els seus instruments fins a 153ºC baix zero i després ha d’alinear amb molta precisió els seus 18 miralls. Ho farà observant una estrella (HD 84406) de la constel·lació de l’ossa major que de troba a 258,5 anys-llum (relativament a prop).
