Un tret, una soga, unes pastilles… El hashtag #Finsaquí ha començat a inundar les xarxes socials, promovent el suïcidi, i el govern ha contractat una empresa privada per gestionar aquest problema de salut pública. Però és una qüestió de salut mental de la societat o hi ha alguna altra cosa rere l’allau de suïcidis?
Fins aquí el resum argumental. No aniré més enllà. Fins i tot la informació addicional que se’ns aporta a la contracoberta és, en el meu humil parer, innecessària.
#Finsaquí, de Cesc Cornet. Una gran novel·la. Vaig tenir el plaer d’assistir a la presentació que se’n va fer a Barcelona el passat mes de gener. El diàleg que es va establir entre l’autor i Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, va ser -a més d’interessant i entretingut- molt clarificador pel que fa al que anomenem “gènere negre”. No és la meva intenció reflectir a aquesta ressenya tot el que allí es va dir. Ni de bon tros. Si més no, una qüestió ens va quedar clara: la novel·la negra no se cenyeix a cap mena de cotilla prefixada. Podem trobar-hi thriller i novel·la policíaca, narració psicològica i fins i tot d’anticipació… Precisament, tot això i més, se’ns aboca en llegir la novel·la de Cesc Cornet. No tinc cap dubte que és absolutament magistral.
Ara cal fer una passa més. #Finsaquí és una novel·la coral, sense que calgui definir un protagonista. Amb molts personatges de tota mena, alguns t’entendreixen, d’altres et resulten odiosos, tots ells absolutament versemblants. Però si quelcom m’ha cridat l’atenció és la diversitat de motivacions que els mouen: des de l’angoixa a l’ambició, de l’afany de notorietat al fred càlcul econòmic. En realitat, res que no puguem observar només mantenint els ulls oberts.
Precisament aquest és l’ingredient, sempre en dosis justes i mesurades, que cal a qualsevol bona novel·la negra, i que en especial és ben present a la que avui comentam: l’esguard lúcid, l’anàlisi i la crítica de la societat que ens ha pertocat viure. Sense tesis, sense pamflets, sense discursos… simplement amb la narració d’uns fets.
Una altra passa endavant. És obvi que m’esperava trobar-hi intriga, això no obstant us ben assegur que no d’aquest calibre. Diverses trames s’entrellacen generant una tensió aclaparadora. Us he de confessar que a moments he hagut de deixar reposar el llibre, patia massa pel que podia succeir-li a un personatge o l’altre. No esmentaré cap cineasta, tanmateix tots hem viscut aquesta sensació de perdre l’alè veient algunes pel·lícules o sèries. Exactament el mateix passa quan t’endinses en la lectura de #Finsaquí.
Un parèntesi. Era dins l’avió, de tornada a Menorca, quan vaig arribar a un punt d’inflexió en la narració. Sense fer cap espòiler us puc dir que, en un moment donat, cauen les benes dels ulls, les disfresses ja no emmascaren la crua veritat. Portava llegides, més o menys, les dues terceres del llibre i de sobte vaig adonar-me que no tenia la més mínima idea -ni suposició- sobre un possible desenllaç. Us puc assegurar que aquest suspens es manté fins al final. Podeu entendre llavors perquè abans us parlava de tensió.
#Finsaquí és la primera novel·la de Cesc Cornet, som incapaç de pensar en un debut millor. Ha estat capaç de copsar moltes de les nafres de la nostra societat per inserir-les en un relat tan inquietant com engrescador, tan creïble com emotiu.
No me’n puc estar de cloure la ressenya amb una reflexió final. Sovint ens adonem que qualque cosa no rutlla, intuïtivament sabem que façanes rutilants amaguen misèries, que ens estan ensarronant, que pretenen convertir-nos en titelles… Pensem-hi. I sé que aquest comentari haurà resultat força críptic, però per trobar un bon grapat de respostes i alhora fruir d’una gran novel·la, animau-vos a llegir #Finsaquí. Gaudireu molt, paraula.
