Degut a l’escassa població existent en els nuclis urbans de l’illa de Menorca i al sistema d’explotació de les terres de conreu, on prevalia la ramaderia sobre l’agricultura, els propietaris de les explotacions agràries menorquines eren remisos a adquirir mà d’obra esclava per evidents raons de seguretat. L’esclau era una persona agressiva que sempre aprofitava una oportunitat per escapolir-se. Una altra causa era l’alt preu a pagar en la compra d’un captiu/va al qual havia que alimentar, vestir i guardar en un lloc segur. No era aquesta la mateixa situació per a les persones residents a un nucli urbà con Ciutadella, les quals podien adquirir un esclau per ús domèstic, llogar-lo a un determinat professional d’un ofici (forner, bastaix), segons la seva habilitat.
Sembla ser, que a la segona meitat del segle XIV, i degut a les guerres mantingudes per la Casa d’Aragó amb el Jutge d’Arborea de l’illa de Sardenya, les campanyes bèl·liques organitzades per Pere IV el Cerimoniós proporcionaren un gran nombre d’esclaus/ves sards, que foren venuts per totes les terres de la Corona d’Aragó.
El fet de ser esclaus cristians els diferenciava dels musulmans, ja que els primers gaudien d’una condició especial sobre els primers. Però aquesta mateixa permissibilitat no els eximia dels càstigs que la monarquia va haver que dictar, a requeriment dels jurats de l’illa, contra aquells captius que es dedicaven a maltractar el bestiar que cuidaven, destruir els abellars, fer carnatge (matar animals per consumir-los de forma amagada dels seus amos) o fugir.
El Llibre Vermell de Ciutadella recull un document, datat l’any 1379, pel qual el monarca manava al governador de Menorca –Ramon d’Uluja – que fes publicar uns capítols per totes les poblacions de l’illa, referent a la repressió acordada contra els esclaus malfactors i reincidents.
Aquell esclau inculpat del delicte de fer carnatge o de destruir cases d’abelles seria castigat a corre la vila amb assots, i estaria detingut durant un dia al costell. En cas de reincidir amb el mateix delicte perdria les orelles i correria la vila novament amb assots i estaria detingut en el costell. Al tercer intent, perdria el puny o un peu, a elecció del seu amo. En ésser reincident, seria penjat pel coll fins la seva mort.
Amb la finalitat de procedir a la captura dels esclaus fugitius i a la persecució dels esclaus delinqüents, es va crear un grup de vuit “encercadors” elegits, dos de cada terme, amb un salari de 100 sous anuals, pagats per la Universitat General, els quals jurarien el seu càrrec, amb la facultat de poder entrar en qualsevol lloc, casa o alberg, sense la presència de prohoms (transgredint així un privilegi concedit per Jaume II de Mallorca, en les seves Ordinacions de 1301, però per les persones lliures). Però aquest escamot perseguidor no podia aplicar justícia, sols els era facultat capturar i posar a disposició de l’autoritat competent (Batlle General o Lloctinent de la governació) el malfactor, delinqüent o fugitiu. (Llibre Vermell f. 146 – 147; ACA Reg. 1444 f. 132-133).
Les lluites sostingudes contra els sards fou una sangria econòmica per tots els Estats de la Corona, ja que les insurreccions per aconseguir una independència foren constants, de la mateixa manera que ho fou l’afluència d’esclaus i esclaves a les terres insulars i peninsulars.
A Menorca podríem dir que tal aportació ètnica va tenir aspectes positius i negatius. Com a positius, citarem dos fets que plantejaren una qüestió difícil de resoldre. En l’any 1386 el rei Pere va concedir a Bernat Genestar de Ciutadella la legitimació de dos fills, Pere i Bernat, fruit d’una unió carnal il·legítima amb una esclava sarda, de nom Elena, amb la facultat de que els dos minyons poguessin heretar tot els béns patrimonials que son pare tenia a l’illa (ACA Reg. 1448 f. 135v). El mateix any, el rei accedia la súplica formulada per Guillem Quintana, també de Ciutadella, el qual, estant casat, però sense fills legítims, volia adoptar com a legítims fills dos bassons, procreats amb una esclava sarda, de nom Agustina, que havien estat batejats amb els noms de Nicolau i Andreu.
La qüestió que planteja aquestes dues peticions és si a Menorca hi havia poques dones amb les que poder contreure matrimoni.
L’aspecte negatiu de la gran presència d’esclaus sards a l’illa es va produir l’any 1387. La majoria dels sards eren cristians i de religió catòlica, per tant rebien un tractament especial i diferent als altres (musulmans, turcs, tàrtares i abcassos, els dos darrers de religió catòlica ortodoxes).
Concertat amb ells un contracte d’alforria (d’alliberament), l’esclau sard, al cap d’uns 5 – 7 anys, aconseguia la llibertat, i con a cristià lliure tenia la facultat de poder residir a l’illa, sense cap mena d’impediment. Però molt prest les autoritats municipals s’adonaren que les esmentades persones no pagaven cap mena de tribut, ni municipal ni reial ni eclesiàstic.
L’any 1387, sense que sapiguem el motiu, el dia 15 d’agost (festivitat de la Verge) un grup nombrós de sards entraren a l’església parroquial de Santa Maria de Ciutadella, ab les espases a la mà. amb actitud amenaçant, provocant un gran aldarull. Cursada una notificació del fet al monarca, aquest ordenà al Portantveus de la governació que donés llicència a uns 100 sards francs perquè abandonessin l’illa, i poguessin establir-se a qualsevol lloc de Catalunya o a Barcelona (ACA Reg. 1991 f. 24).
És la nostra opinió que la majoria d’ells, en haver aconseguit la llibertat, desitjarien retornar a la seva illa i no se’ls devia permetre embarcar. O no ho podien fer per manca de tràfic marítim entre les illes de Menorca – Sardenya.
L’any 1399 arribà la pau amb els sards. El rei Martí I manava a Bernat Nater de Maó que alliberés a l’esclau Joan Nan de Gallura (província sarda), en atenció a la pau signada. Però En Nater va al·legar que el seu esclau no era sard, sinó pagà (no cristià), al qual havia batejat i educat a la religió catòlica (ACA Reg. 1992 f. 154v – 155).
Aquestes notes són una petita mostra de la problemàtica sorgida entre els menorquins residents i un grup ètnic estranger, arrelat a l’illa de manera forçada, que deixà un rastre de les seves arrels a la Història de Menorca.
