Dissabte, 12 de febrer, es van trobar cara a cara Déu i el bisbe Toni Vadell, 49 anys i bon amic meu. Entre ells hi va haver un somriure molt íntim i una abraçada cordial. Feia temps es relacionaven cordialment i s’estimaven. No viu qui dura molt, viu qui transmet vida. El sentit de la religió és la Vida, no la senectut. Tot i que la mort ens arriba, no ens roba la vida, més bé l’emplena.
Vaig conèixer el meu amic Toni Vadell quan ell era seminarista i va venir a Menorca per a participar i dirigir uns programes de Ràdio Cope. Per circumstàncies que ara no importa detallar, va arribar a la Rectoria de la parròquia de sant Bartomeu de Ferreries. Obrint-li les portes i convivint amb ell durant dos estius, vam arribar a ser molt amics. I ho vam arribar a ser per qualitats que en Toni tenia i que el feia proper, amable, amant del servei i persona que ja apuntava a favor d’una gran experiència interior.
En Toni era proper perquè, obert com era, es va fer molt fàcilment amb les persones del poble i dels que més freqüentaven la parròquia. També amb els meus familiars, sobretot amb en Joan Lluís i n’Irene. S’hi va fer tant que fins i tot un dels seus fills el va escollir com a padrí de la seva confirmació.
En Toni era amable i simpàtic, fàcilment contagiava la seva alegria que venia connectada amb algunes de les seves expressions més repetides: És interessant! Açò és una passada!. Connectar amb ell ens era a tots riquesa humana i flaire d’una espiritualitat sana i, per açò, atraient.
En Toni era amant del servei. No sols va complir amb nota alta el seu compromís amb Ràdio Cope sinó també acompanyant-me amb les tasques pastorals d’una parròquia en aquell temps d’estiu: celebracions, organitzar campaments, tracte amb els del Club parroquial i amb grups dels Equips de Matrimonis…
I en Toni escalava els graons d’una espiritualitat sana. D’aquella espiritualitat que té la font en la pregària íntima però que es deixa tastar amb la forma de parlar, amb la forma de relacionar-se, amb la forma de ser. Els seus gests connectaven amb la vida del seu interior i transmetia el que vivia d’una forma “viva” i “natural”.
La nostra relació, essent com era “preciosa”, es va intensificar encara més quan una vegada prevere, va ser anomenat formador i després rector del Seminari de Mallorca. Essent jo rector del Seminari de Menorca vam organitzar trobades conjuntes entre seminaristes mallorquins i menorquins, i va venir a Menorca, juntament amb el nostre amic comú i formador del Seminari de Mallorca en Tomeu Villalonga, a una jornada de formació permanent de preveres. Jo veia com, a les trobades de rectors i formadors de seminaris a nivell nacional a Madrid, en Toni es feia amb tothom sembrant arreu alegria, simpatia i estima sincera.
Res estrany, per tot açò, que passats uns anys, fos escollit per a ser bisbe. De les seves xerrades emeses arreu, em qued amb aquestes frases i vivències que per a mi em són també motiu de transmetre-les:
-L’Església no és ni ha de ser clerical o laïcal, ella és i ha de ser “eclesial”.
-La formació més essencial no pertany al saber sinó a l’ésser. Pertany a la nostra relació íntima i constant en l’Amat.
– Ens hem de formar per a ser de ver una “Església de portes obertes”. Llar que és foganya, casa, lloc on qualsevol s’hi sent còmode, escoltat i acompanyat.
– No ens hem de sentir importants ni estimats per la cadira que ocupam. El Senyor ens estima “pel que som”. Entre noltros no hi ha, ni hi ha d’haver cadires!.
Desitj que el seu tarannà, la seva forma de ser, ens acompanyi i ens animi a regalar vida arreu, com ell feia.
