Joan Triay (Es Migjorn Gran, 1946), és un autor que ha guanyat dos concursos literaris a casa seva, el Premi Francesc d’Albranca de Poesia del 1990 i, el que a ell més il·lusió li va fer, el XXIII Premi Illa de Menorca de Narració Curta, el 2016. I que ha participat en diverses publicacions col·lectives, com el número 19 dels ‘Quaderns Xibau de poesia’. Ara, després de poder gaudir de la jubilació durant més d’una dècada, es mostra enterament, davant el gran públic, amb la seva primera obra personal, poemes de barraca.
NAIXEMENT DE L’AUTOR
– Poemes de barraca, pel que posa al mateix llibre, es tracta dels poemes que ha escrit en el seu estudi, o barraca. Podem entendre aquesta barraca com a sinònim d’un espai on trobem el seu ‘jo’?
– Totalment. Poemes de barraca és el meu jo de moments determinats. I aquest jo ha sorgit a dintre del meu despatx o estudi, que és l’espai personal que tinc a casa, i on es couen les meves idees. Així, podríem dir que aquesta habitació és el meu refugi. Jo ho compar amb les barraques de quan la gent feia feina al camp, com els carboners, i tenia el seu espai per refugiar-se als vespres i estar a redossa. Aquest aspecte de la barraca és el que representa per jo el meu espai de creació.
Triay se sent molt més lliure des que pot gaudir de l’escriptura de forma completa, la seva verdadera passió. Així, confessa que actualment no és només un entreteniment, sinó que es tracta d’una necessitat que l’omple i l’ajuda. I encara que ho fa per tenir-ho ell, li encanta compartir-ho amb els més propers. Tot i així, la modèstia l’acompanya allà on va, i mai s’hagués pensat estar publicant un recull seu.
– Què ha provocat el sorgiment d’aquest poemari?
– Jo tenia un recull fet de narracions i un altre de poemes, per mostrar-los als més propers. De fet, m’ho va demanar na Lina, la meva esposa, per poder-ho tenir tot en un mateix lloc. Arran d’això, els vaig mostrar a dos amics íntims meus, n’Albert Sòria, encarregat del pròleg, i en Josep Lluís Benet, que porta Ediconex, el segell que ha publicat el poemari. Ambdós me’ls van alabar moltíssim, jo ni m’ho creia. Per jo són dues persones amb un nivell cultural elevat, i era bastant xocant que els agradés tant un recull meu. Així, davant la insistència d’ells que, sobretot, el recull de poemes havia de publicar-se, vaig acabar cedint. Però neix d’aquí, jo no ho pensava fer. Era un recull d’àmbit privat.
– Llavors, què ha significat veure’l publicat?
– Em va agradar molt la sensació de tenir-lo en les meves mans. Però era estrany. Tenia davant meu una cosa que esperava, però alhora no sabia què esperar. No sabia com seria, i em va agradar. Per jo és una edició digna, i pel que he vist la gent del meu voltant també ho considera així. És senzilla, però té dignitat.
Vulguis o no, després de tanta feina i d’anar darrere el llibre, esperes que arribi el moment, però sembla que no ha d’arribar mai. I quan ho fa, no acabes de saber que et passa.
Davant el xoc d’admirar com una fantasia, que tampoc acabava de veure clara, es feia realitat, Triay no va saber com reaccionar. Només sap que està molt entusiasmat, i que té moltes ganes de continuar escrivint. Encara que de moment, ho seguirà fent pels seus íntims. Si hi ha sort i aquests el poden tornar a convèncer, potser veurem néixer més obres seves.
EL POEMARI
– El llibre està estructurat en blocs que divideixen els poemes en vuit temes cabdals: Coses de la terra, Delits, Amorosies, Enyors, Estranys, Vida, Tardor i Comiats. Per què aquesta divisió?
– Els meus poemes són molt subjectius. És la meva visió de jo i de la resta. Per això està dividit i ordenat segons el que suposa per jo la vida.
Primer, estem aferrats a la terra, venim d’ella. Després quan ja sabem qui som, hi ha l’expectativa de sortir de l’ou. I quan això passa, comences a veure el món i a altres persones. D’aquestes n’hi ha que t’enlluernen i amb qui vols intimar, que són els Delits. Quan ja assentes el cap no deixes de tenir relacions també íntimes, amb els fills i els nets, les Amorosies. Però també apareixen les coses que no t’agraden. Venen els Estranys, amb qui t’emprenyes, i els Enyors, temps perduts. Després ve la reflexió sobre la mateixa vida, a Vida i Tardor, on crec que em despull més. I, finalment, venen els Comiats, dels qui marxen abans que tu.
– Al poemari podem trobar 50 poemes, n’hi ha que s’han quedat inèdits?
– En tenc una vuitantena, però n’hi ha que són tan íntims que no els vull explicar ni treure a la llum. I en tenc d’altres que no consider preparats, és a dir, no crec que siguin prou bons o que estiguin acabats. Perquè jo sempre vaig treballant i canviant els meus escrits, ja siguin en prosa o en vers, fins que crec que poden ser mostrats.
Com ja indica Albert Sòria al pròleg del poemari, Triay és una persona que madura les seves obres. Li costa veure-les prou bones o llestes per considerar-les acabades. I quan ho fa, és perquè aquell escrit ja està preparat per ser vist. Així, molts dels poemes de la seva collita s’han quedat fora d’aquesta publicació, per no considerar-los a punt.
EL POETA
– Si ens centrem en els poemes publicats, quin creu que el defineix millor?
– Darrerament, em sent identificat amb dos poemes, La banqueta i Testament. El primer perquè enyor la manera de fer feina d’abans. Encara que fossin feines més dures, eren més humanes. Per jo era una època on podies trobar l’orgull del gremi. Abans s’aprenia una feina, fent feina. Llavors si t’agradava ja t’hi quedaves, i la societat ho valorava. Açò per jo era viure amb dignitat, i consider que tal vegada s’ha perdut massa.
D’altra banda, el segon, encara que estigui dirigit al meu funeral, serveix també per definir-me. No m’agraden les exageracions, ni les paraules buides, però sí que m’agrada la poesia, les flors i la música.
– Quins són els seus referents a l’hora de fer poesia?
– Jo he seguit un poc la pauta de mon pare, que consider el meu primer referent. Ell tenia el do de la glossa, i de cada esdeveniment que hi havia, expressava el seu parer glossant. Es podria dir que jo he fet el mateix, quan he escrit per explicar els meus pensaments a mi mateix i als altres.
Ara bé, d’influències en tenc moltes. El poeta amb qui em sent molt identificat és en Joan Margarit. De fet, al poemari hi ha dues cites d’ell, i cada dia abans de posar-me a escriure, em llegesc un o dos poemes seus. Compartesc molt el que transmet.
D’altra banda, també procur llegir molta de la poesia que es fa a ca nostra. Així, fa anys que llegesc en Pons Pons, en Pere Gomila i en López Casasnovas. Però també he descobert poetes més actuals, com en Damià Rotger o na Llucia Palliser, que tenen molta força a l’hora d’escriure, i treuen molt de la seva persona. Entre molts altres, llegesc i rellegesc encantat, en Gustau Joan i en Bep Joan Casasnovas.
Admirador dels creadors de la terra, i de la mateixa terra en si, el nou poeta menorquí espera poder continuar escrivint mentre les seves mans i el seu cap li ho permetin. I així, donant la conversa per acabada, només ha volgut oferir un consell a la gent que, com ell abans, encara no troba el valor o temps per escriure: “Si realment us agrada escriure dedicau-vos-hi i no ho deixeu, que vosaltres sols trobareu el camí i us anireu formant. Però és batre-hi hores”. El debut, com a escriptor que ha publicat una obra enterament personal, de Joan Triay ja ha arribat a les llibreries de l’illa. I gaudirà de la seva presentació el 3 de març a les 19 h a la sala Jeroni Marqués del Cercle Artístic.
