Una de les primeres ensenyances de l’assignatura de Sociolingüística (disciplina que analitza la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat adquireix i fa servir la llengua com en els trets culturals, socials, ideològics i econòmics) que vaig cursar a la Universitat de Barcelona a finals del segle passat va ser que el bilingüisme no existeix, que sempre hi ha una llengua que s’imposa a l’altra i que aquest procés està ben tipificat per la ciència amb el terme de substitució lingüística. I que, per descomptat, aquesta tensió de lluita i d’intent d’extermini, d’aniquilació, és constant i es produeix en cada segon de vida de les llengües. El professor que ens va fer aquesta revelació amb les seves classes que ara, amb el temps, veig com a magistrals, va ser el catedràtic Josep Murgades, que també és un traductor excel·lent de literatura alemanya amb transcripcions fidels, exactes i potents de Kafka, Goethe, Bernhard o Hesse. La societat catalana, per tant, ha adorat un ídol abstracte i inexistent. En canvi, l’estat espanyol, aquella poderosa entitat supranacional que creu en infinitat de fake news com ara que la colonització americana no va ser un genocidi, ha tingut sempre una visió científica i realista del problema i va unes passes per endavant en aquesta guerra lingüística que, com en el cas recent del PP entre Casado i Ayuso, només pot tenir un vencedor i només en pot quedar una (de llengua, vull dir). No en tingueu cap dubte. El castellà vol exterminar el català. En canvi, el català només pot aspirar a sobreviure. Les llengües funcionen com a organismes vius. No existeixen, com existeixen a la natura, les simbiosis en les quals els organismes en surten tots dos beneficiats. Substitució pura i dura. Extermini. Minoritzar. Aniquilar o sobreviure. Aquesta és la diferència. La prova és el retrocés que ha patit el català, la llengua pròpia de Catalunya i de les Illes Balears, des que, no hem de menester remuntar-nos molt enfora, el propi Josep Murgades ens avisava a les velles aules de la facultat. Com es fa? A través del prestigi i, és clar, del seu antònim, del desprestigi. Es prestigia una llengua, el castellà, i se’n desprestigia una altra, el català. Els joves, perquè el futur sempre és dels joves, a l’hora de decantar-se per una sempre es decantaran per la més prestigiada de la mateixa manera que practicaran l’esport més prestigiós, estudiaran la carrera més prestigiada i veuran la sèrie de televisió amb més prestigi. I com s’aconsegueix aquest prestigi? A través de les institucions, dels doblers i de la cultura. La reialesa espanyola parla en castellà, al parlament espanyol es parla castellà; el mateix passa al parlament europeu. Amb doblers públics es paga una Reial Acadèmia de la Llengua -espanyola, és clar- i un Instituto Cervantes -espanyol, per suposat-. D’aquesta manera aconsegueixen convèncer la majoria instal·lada en el seu mantra: qualsevol manifestació artística és superior només pel fet d’expressar-se en castellà. Desapareix el talent i la jerarquia artística. Domina la llengua per damunt el geni col·lectiu o personal. Les mentalitats totalitàries tenen escletxes perquè el talent, el veritable talent, no es deixa enganar amb facilitat. El sol fa brillar l’or. I ja el pots tornar a cobrir amb les escòries de la llengua que el veritable miner -l’artista- el sabrà identificar i netejar de manera convenient. Aquesta mateixa setmana n’hem tingut un exemplar clar amb la pel·lícula de Clara Simón Alcarràs. Rodada íntegrament en català ha obtingut l’Ós d’Or del Festival de Cinema de Berlín. Una sola pel·lícula de baix pressupost que ralla del desarrelament i la pèrdua del món tradicional de la pagesia ha bastat per enderrocar aquest fals mite de la supremacia d’una llengua damunt una altra de més petita i que, per sostenir-se, ha de menester mil vegades més finançament que la pròpia pel·lícula que el prestigiós festival ha premiat. Un missatge poderós, la cultura com a factor transformador de la injustícia i de les desigualtats, que m’agradaria que un dia entenguessin les institucions i els polítics menorquins. Per cert, sabeu què significa Alcarràs? De l’àrab al-karaz, ‘el cirerer’. Idò, que a partir d’aquesta propera primavera floreixin els cirerers de la cultura que ha sembrat amb la seva pel·lícula Carla Simón a Berlín.
