Contractes entre senyors i pagesos de les propietats agràries a Menorca (segles XV-XVI) Per Jaume Sastre Moll

Dintre dels protocols del notari Rafel Valls de Ciutadella hi ha ressenyats uns trenta contractes de lloguer, de rafals i alqueries, la majoria ubicades en el terme de Ciutadella; els altre són de Ferreries i Es Mercadal, termes que en el segle XV configuraven el terme del Castell de Santa Àgueda.

Tots els documents foren redactats a Ciutadella, entre els propietaris i els pagesos, els quals es comprometien a cuidar i conrear la terra durant tres – cinc anys; un mostrari bastant significatiu de la manera d’actuar i les pràctiques concertades entre els senyor i les famílies pageses, al final de la centúria del segle XV i principi de la Modernitat.

El fet de correspondre a contractes que afectes a propietats de Ciutadella i Ferreries – Mercadal té la seva explicació, si consideram que a la vila de Maó, en aquelles dates, hi actuaven notaris que registraren similars contractes de les terres existents a les pobles d’Alaior i Maó, amb unes característiques molt similars. Però el fet de no haver-hi tals registres notarials d’aquesta naturalesa, converteixen aquest documents en l’única font disponible que té Menorca per estudiar un tema apassionant i controvertit.

Els propietaris: Contràriament al que se podria pensar, en els 32 contractes estudiats tan sols es nombren quatre cavallers o homes de paratge com a propietaris. La resta són mercaders, ciutadans i altres, residents a Ciutadella, que llogaren la seva propietat rural a una família pagesa per cuidar de la terra i els animals existents en ella. Dintre aquesta definició tan simple es donen tot una sèrie de variants que enriqueixen la casuística. Alguns exemples són:

L’any 1500 el donzell Pere Rossinyol, a través del seu procurador Joan Dabra, llogava al pagès Antoni Fàbregues d’Alaior la seva propietat de Alpare. El 1502, Vicens Riudavets, procurador dels hereus d’Arnau Ulzina, llogava una alqueria a Bartomeu Balaguer i a la seva família durant 4 anys. Al mateix any, el donzell Pere Martorell llogava per tres anys l’alqueria de Son Salamó a Joan de Parets, cavaller, el qual la llogava a una família pagesa formada per Pere Grua i la seva esposa Na Martina. Jaume Riudavets, lloctinent de la procuració reial, havia llogat a Simó Morera una propietat a les parts de Banyuls (sud de Ciutadella). Al mateix temps, la llogava al pagès Joan Gomila per 75 lliures anuals (1506). En Pere Tica de Ciutadella llogava a Guillem de Lossano l’alqueria Granada (Mercadal), el qual probablement la llogaria a un pagès de la pobla central de l’illa, pel seu manteniment.

En aquesta relació no s’observa una acumulació de propietats en mans d’uns privilegiats. Tot al contrari, rarament es detecta una persona amb dues propietats.

Els pagesos: Generalment, els contractes de lloguer eren signats per un matrimoni pagès, en el qual la dona renunciava als seus drets. És a dir, el notari feia constar la renúncia de la dona a la Llei Veleyana del Dret Romà, que impedia expropiar els drets dotals de l’esposa en cas d’insulvència econòmica del seu espòs.

1489 Bernat Fàbregues i la seva muller Joanneta llogaven el rafal de Parella (Ciutadella) 1496 Baptista Garcia i la seva muller Sallida entraven en el rafal dit d’En Jaume Joan 1500 Pere Grua i Na Martina llogaven l’alqueria de Son Salamó 1500 Ferrer Seguí pagès llogava Torre Llafuda 1507 Antoni Mascaró pagués entrava a Binicanó 1500 Bernardí Barber era pagès d’Algayarens 1508 Francesc Gener era pagès d’Alfurí i una part de Binidofà 1510 Joan Anglada era pagès de l’Almudaina i tanques de Binicanó 1513 Jaume Ameller era pagès de les Arenes

El preu del lloguer: La quantitat estipulada en els contractes sembla ser que depenia del nombre d’animals que hi havia a la possessió, tot ell de propietat del senyor de l’estança.

Al rafal de Sebastià Ulzina (1507) hi havia 45 ovelles i altre bestiar major, de manera que el lloguer va ser de 15 lliures i una quartera de forment anual. A la propietat d’Alpare, on hi havia 200 ovelles, 60cabres i altre bestiar major, el pagès Antoni Fàbregues havia de satisfer 60 lliures i 29 quarteres de forment anuals. En Jordi Joanico, pagès de l’alqueria de Son Tarí, pagava anualment 41 lliures 10 sous i 7 quarteres de forment per les 100 ovelles i altre bestiar major existent a la possessió.

El bestiar a les possessions: La majoria del bestiar existent a les possessions era de propietat del senyor, del qual predominaven les ovelles. Així doncs, creiem que la principal tasca del pagès era la pastura i cria del ramat oví i caprí, per l’obtenció de la llana i la fabricació dels formatges. En menor importància serien les tasques de llaurar i segar. La presència de bous i vaques era més bé reduït. Els bous arencs o bous llauradors, eren necessaris per augmentar l’àrea de les pastures i cultivar el blat que els pagesos havien de satisfer als propietaris a més del preu del lloguer; les vaques per mantenir el seu nombre. A totes les propietats no hi mancava la presència d’una o dues truges, que juntament amb la cria de les ovelles devien proporcionar al pagès els principals ingressos amb la venda d’animals en viu per abastir el mercat de carn, i l’exportació de llana i animals en viu a Mallorca. A més de les ovelles, algunes propietats contaven amb un nombre inferior de cabres, com Algayarens, Rafal Na Marineta i la Torre del Cap d’Artrutx. Malgrat això, pareix ser que la major part del formatge fabricat pel pagès era confeccionat amb la llet de les ovelles.

Segons aquesta taula, la relació entre el nombre d’ovelles i el preu del lloguer és evident.

Les 3 propietats que tenien entre 50 -60 ovelles satisfeien un lloguer de 15 – 16 lliures. Les 5 propietats que posseïen unes 100 ovelles pagaven entre 40 – 50 lliures. Les cinc que tenien unes 150 ovelles, entre 50 – 60 lliures; les sis que tenien 200 ovelles pagaren entre 60 – 100 lliures, i lesdues de 300 ovelles, pagaren 92 – 95 lliures.

Les possessions: Durant el segle XIV la majoria de les propietats eren explotades pels seus propietaris. Durant el segle XV s’observa un canvi de sentit. Les propietats de la terra han estat adquirides per mercaders, burgesos, ciutadans per després ser llogades a pagesos.

A principi del segle XVI ja s’observa una concentració de les propietats rurals en mans d’un grup de propietaris. La majoria ho són d’una o dues possessions, ja que els preus de les propietats no era assequible per a molts i poder explotar-les suposava disposar de mà d’obra. Com exemples tenim: El pagès Gabriel Arlés i la seva dona Caterina, venien l’any 1501, al mercader Gaspar Quatre Ulls, originari del ducat de Savoia, la possessió de Binimoana pel preu de 302 lliures.

El preu d’una propietat rural és difícil de quantificar. Depenia de la seva extensió i de les càrregues impositives amb les quals era gravada, ja que els propietaris carregaven sobre elles censals que asseguraven el compliment de les seves disposicions testamentàries, que feien anotar en els seus testaments. Era una pràctica comuna que un hom o una dona manaven redactar als notaris. Dites quantitats, pagadores a un monestir, església o hospital, assignada pel propietari era d’obligat compliment pels hereus o compradors de la possessió.

Aquest fou el cas de Joaneta, la viuda de Bartomeu Boscà, que en remissió dels seus pecats va fer donació a la Verge del Toro la quantitat de 40 sous censals (a pagar cada any) sobre “lo rafal devers Favàritx”. Dita quantitat fou assignada als frares de S. Francesc de Ciutadella perquè mantinguessin encesa una llàntia al costat del sagrari de l’altar major de l’església.

El carregament de censos i censal sobre una propietat, tant rural com urbana, minvava el seu valor, ja que el comprador estava obligar a satisfer tots els deutes que arrastrava la propietat.

Intentar amortitzar un censal d’una propietat era onerós, ja que la quantitat anual a pagar podia ser multiplicada per 10 o 12, el que suposava una quantitat en molts casos no assequible per la majoria.

Un problema major es presentava quan el propietari moria i deixava com hereu a un menor i la propietat quedava a càrrec d’uns familiars que tutelaven la seva minoritat i propietats. Aquest fou el cas dels hereus Quart – Squella. L’any 1503 els preveres de l’església parroquial de Ciutadella i els procuradors i obrers del monestir de S. Francesc exigiren les 16 lliures d’un censal que la propietat devia des de l’any 1463 (és a dir des de feia 40 anys). A instància del procurador reial de Ciutadella, Ferrer Pons, els propietaris estaven obligar a pagar a les esmentades institucions religioses 640 lliures, una quantitat que obligà els hereus a vendre l’alqueria de Son Quart.