Comencem la ressenya d’aquesta novel·la amb una anècdota que ens donarà idea que no podem fiar-nos de les primeres impressions, però abans cal donar-vos a conèixer un breu resum de l’argument:
La Stella i la Desiree, dues bessones idèntiques, fugen de Mallard, una comunitat negra de Louisiana, als Estats Units, que, generació rere generació, ha intentat que el color de la seva pell fos cada vegada més clar. Al cap dels anys una d’elles viu a Califòrnia fent-se passar per blanca, mentre l’altra ha tornat al seu poble nadiu. La vida farà que els seus camins es tornin a creuar.
Quan vaig veure el llibre a una prestatgeria de la meva llibreria de capçalera, ja fa uns mesos, no l’havia sentit esmentar mai, no n’havia llegit cap crítica ni coneixia la seva autora; aleshores és ben lògic que directament llegís la sinopsi que apareix a la portada, i que mal que bé us he traslladat al paràgraf anterior. Us he de confessar que, de bon principi, em va fer una certa recança. Em va fer pensar, vici cinèfil, amb un melodrama dels anys cinquanta, Imitació de la vida de Douglas Sirk. En definitiva em va fer por trobar-ne amb la típica novel·la ambientada al sud nord-americà farcida de situacions extremes que cerquen la llagrimeta fàcil. Per sort vaig resistir-me a aquesta primera impressió i vaig emportar-me el llibre, per sort.
La meitat evanescent, de Brit Bennet, és una novel·la excepcional. Una novel·la tan profunda com engrescadora. Una novel·la que et fa gaudir de la primera a la darrera pàgina.
I no és que no hi trobem escenes força dramàtiques, que no hi apareguin ambients ja transitats per la literatura o el cinema, però va molt més enllà, molt més enllà.
Brit Bennet ens parla de la pròpia identitat, de la construcció de la pròpia identitat, dels prejudicis que esdevenen enormes serralades difícils de superar, de l’acceptació sovint dolorosa d’un mateix i del camí aparentment més fàcil que suposa portar una màscara.
Encara em sorprèn com l’autora aconsegueix que una temàtica bàsicament característica de la societat estatunidenca es converteixi en universal. Ens dona idea de l’excel·lència literària de La meitat evanescent.
De qualque manera tots hem sentit, o hi hem caigut, en la temptació de la disfressa, o bé hem hagut de lliurar dures batalles per acceptar-nos, i reivindicar-nos, tal com som. La història de les dues bessones Vignes ens obliga, llavors, a la introspecció. Ens aboca a la reflexió sobre la mentida, sobre els dilemes morals, sobre les conseqüències de les nostres decisions…
“…cadascuna havia viscut una vida sencera i havia emprès el seu camí particular, cadascuna disposada a descobrir qui seria.”
Però, no voldria acabar aquesta ressenya donant una falsa impressió. La meitat evanescent, malgrat la profunditat de la temàtica, és una novel·la que es llegeix amb plaer, que t’atrapa des del primer moment, que et fa gaudir. És la benedicció de la bona literatura, gaudir tot llegint allò que és dolorós. I en un racó, per molt oblidat i polsós, que estigui, sempre hi resta un bri d’esperança.
“Aquell riu, com tots els rius, recordava el seu curs.”
