Record quan a l’escola havíem d’aprendre cada setmana una recitació. –“Va bé per desenvolupar la vostra memòria”- ens deia el mestre tot seriós. Malgrat que a aquell temps ho trobés un exercici feixuc i desitgés que no em toqués mai haver-me d’aixecar i recitar; avui dia els mots d’aquells textos tornen a poc a poc i dolçament a la meva memòria sovint. Trescar diumenge passat per la muntanya de Calicant al terme de San Llorenç a Mallorca va ser l’espurna que va encendre a la meva memòria el record del fragment d’un conte d’Alfons Daudet que em va tocar recitar un dia a classe. El seu títol era “La cabra del Sr. Seguin”. El paisatge salvatge de Calicant per on caminava, poblat d’altes herbes, mates, flors i camins pedregosos empinats i desdibuixats, pàtria de l’escriptor Salvador Galmés (1876-1951) és un paradís per a les cabres assilvestrades. Aleshores vaig recordar el dia que amb la gola seca i les cames tremoloses vaig ésser capaç de desgranar amb emoció aquell text que gràcies a aquest exercici que aleshores em pareixia molest tinc la sort d’haver pogut guardar a un recó de la meva memòria.
Es tracta del fragment de la història de la darrera jove cabra adquirida pel Sr. Seguín que somiava amb la llibertat. Aquest animal un dia escapant de la vigilància d’aquell home bo, fugí a la muntanya. Amb la meva traducció del francès al català diu així:
“Quan la cabra blanca arribà a la muntanya, fou un encantament general. Mai els vells avets no havien vist res tan polit. La van rebre com a una reina. Els castanyers s’acalaven per acariciar-la amb el cap de llurs branques. Les ginestes d’or s’obrien al seu pas i feien tanta bona olor com podien. Tota la muntanya va fer-li festa. Ella era feliç, cap més corda, ni estaca… res que l’impedís gambar, pasturar al seu gust…Allí n’hi havia d’herba! fins damunt les seves banyes… I quina herba! Saborosa, fina com una randa teixida amb mil plantes…Era una altra cosa que la gespa del clos. I les flors! Grans campanelles blaves , didaleres purpúries de calzes allargats, tot un bosc de flors salvatges amarats de sucs capitosos! La cabra blanca, mig embriagada, es rebolcava allà dins, cames en l’aire i rodava rost avall barrejada amb fulles caigudes i castanyes… Després de sobte es redreçava d’un bot damunt les seves potes. I hop! Ja partia el cap en davant a través del maquís i els matolls, adés damunt un pic, adés al fons d’un avenc, a dalt, a baix, pertot… Semblava que hi havia deu cabres del Sr Seguin a la muntanya. És que no tenia por de res la Blanqueta. Saltava per damunt els torrents que l’esquitxaven de pols humida i d’escuma, aleshores tota mullada s’allargava damunt una roca per assecar-se al sol…Un cop, avançant-se a la vora d’un planell, amb una flor de citís entre les dents, va veure allà baix, en el pla, la casa del Sr. Seguin amb el clos al darrera. Això va fer-la esclatar-se de riure. –“I que n’és de petit! Com hi he pogut viure?” Pobreta veient-se tan encimbellada, es creia tan gran com el món.” Fins aquí acabava el que havia de saber de memòria. Quina descripció més preciosa!
La pobra cabreta de nom blanqueta amb el seu entusiasme i despreocupació pròpies de la seva joventut aliè al perill de l’habitant més poderós de les muntanyes d’aquell temps, el llop, malgrat les advertències del Sr. Seguin havia gaudit d’un dia replet de felicitat. Però quan el sol s’amagà darrera la muntanya que tornà de color violeta i el vent refrescà, aquell enemic aparegué dins la fosca. –“Ah! Ah! Una altra cabra del Sr Seguin, quina delícia!” Digué el llop. Enorme, immòbil assegut damunt les cames de darrera, assaborint ja aquest festí. Aleshores na Blanqueta se sentí perduda. Però com una valenta cabra lluità tota la nit per aguantar les envestides del llop fins que els estels començaren a apagar-se i aquest animal salvatge la devorà. Na Blanqueta havia complit la gesta de resistir tan com la vella, valenta, poderosa i millor cabra que havia tingut el Sr. Seguin i que també s’havia empassat el llop. Blanqueta havia escollit la llibertat que li oferia la muntanya enlloc de viure en els límits segurs i confortables de la casa del Sr. Seguin. Com va dir el polític i filòsof cubà José Martí (1853-1895): “ La llibertat costa molt car i, o han de resignar-se a viure sense ella, o decidir-se a pagar el seu preu.”
Quins records més entranyables i agraïts cap un ensenyament on les humanitats tenien una gran importància per contribuir a fer de nosaltres persones sensibles i assenyades encoratjades per una cultura de l’esforç que ens va ajudar a afrontar un món de cada dia més robotitzat, estressant i agressiu amb la natura que ens envolta. Quanta nostàlgia d’aquell temps llunyà!
