Diumenge passat vàrem fer una excursió des de Valldemossa fins al poble d’Esporles a Mallorca. Gran part d’aquesta passejada transcorre a través d’un bosc silenciós poblat d’alzines (Quercus Ilex). A la Grècia Antiga segons la llegenda, les nimfes habitaven dins l’escorça d’aquells arbres majestuosos abundants també a aquell país. Sempre m’ha impressionat la silueta imponent d’aquests mestres del bosc, símbol d’una espècie antiga, un arbre fort i robust a qui la gent antany atribuïa virtuts secretes i una misteriosa potència. Al llarg de tot el camí trobàrem vestigis de “rotlles de sitges” amb barraques de carboners ja derruïdes testimonis d’una activitat persistent fins la dècada dels anys 60 del segle passat. Els carboners habitaven aquestes barraques de pedres durant uns onze dies, el temps que durava la combustió de la llenya d’aquells arbres fins que es podia recollir el carbó. Una feina molt dura amb les condicions precàries d’un ofici avui desaparegut.
Aquests boscos nombrosos a la Serra de Tramuntana són ombrívols i freds a l’hivern pel ramatge espès de les alzines que no deixen passar els rajos reconfortants del sol. Configuren un espai propici per a la meditació, un lloc preuat pels anacoretes. Agraden també als boletaires que hi poden trobar picornells “cantharellus cibarius”“, gírgoles i blaves de vàries famílies.
Però el passeig per mig d’aquells arbres imponents altius i segurs d’ells mateixos, em va fer recordar la faula de Jean de Lafontaine (1621-1695) titulada “L’alzina i la canya” on l’autor adverteix del perill de l’orgull i la força simbolitzats per l’alzina oposats a la saviesa prudent de la canya. La història conta que l’alzina menyspreava la fragilitat de la canya i li deia que la més minsa i lleugera brisa li feia doblegar el cap mentre ella bravejava de la seva força i resistència. Però la canya li contestà: -“ Jo em doblec però no em romp. Fins ara vós haveu resistit els cops de vent sense doblegar l’esquena, però ja veurem com acabarà.” De sobte un vent del Nord bufà , l’arbre resisteix i la canya va doblegar-se però el vent redoblà la seva força i desarrelà aquell arbre que tenia el cap al cel i els peus dins l’imperi dels morts. La llei del més fort no és sempre la millor podria significar la moral d’aquesta faula. També vaig recordar el llibre de Jean Giono (1895-1970) escrit el 1953 titulat “l’home que plantava arbres”, la història fictícia però commovedora d’un pastor de la Provença que sembrava aglans el fruit de l’alzina per convertir un lloc desèrtic en un bosc, un himne a la reconciliació de l’home amb la natura sense egoisme ni profit. Una autèntica meravella avantguardista de l’ecologisme actual.
Quantes coses m’inspiren aquests boscos poblats d’arbres de llenya densa, sobretot a prop de Miramar a Valldemossa un espai on passejava la mirada contemplativa de dos personatges emblemàtics per la història de Mallorca i la seva cultura: la del beat Ramon Llull (1232-1316) i la de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (1847-1915), un territori on la visió s’eleva per damunt de l’espès alzinar on arrelà l’espiritualitat eremítica d’una vida dura i austera.
Però també vaig recordar la cançó de Georges Brassens on expressa el greu que li sap haver abandonat la seva alzina, la seva millor amiga, el seu alter ego, i diu – “ Érem fet de la mateixa llenya un poc rústica i sense refinar, a prop d’ella era feliç. Mai hauria d’ haver-me allunyat d’ella.” Una clara nostàlgia de la vida de la província que va deixar per anar viure a la capital.
Fou una excursió no exempta de dificultats però enriquidora i energitzant a través d’aquell bosc d’alzines que semblen tenir ànima, un dia primaveral d’un mes de febrer atípic.
