(Vaig llegir aquesta novel·la el setembre de l’any passat, tot seguit en vaig fer la ressenya, la vaig guardar…i em vaig oblidar d’enviar-la a El Iris. La meva única disculpa és que llegesc molt, no és la primera vegada que em passa)
Us he de confessar que he tingut veritables dificultats per redactar aquesta ressenya. L’estructura i la temàtica de Sola, de Carlota Gurt, m’ho han fet força difícil. Llavors he optat per començar amb un fragment del resum argumental que se’ns ofereix a la contracoberta del llibre:
La Mei, després de naufragar en la feina i immersa en l’apatia matrimonial, s’aboca a escriure instal·lada a la casa del bosc de la seva infantesa, on s’encararà rabiosament a la grisor del seu passat, a un present inoportú i a un futur a la deriva. Aquesta és la crònica d’una rebel·lió. És la història de la seva solitud impenitent narrada en un compte enrere agònic de cent vuitanta-cinc dies.
Precisament la impossibilitat de desvelar-vos el final d’aquest compte enrere em fa anar amb peus de plom i, de qualque manera, és la causa dels problemes que em sorgeixen a l’hora de comentar-vos la novel·la.
Si més no, una cosa està clara, estem davant una narració tan fascinant com trencadora que ens capbussa en el món de la Mei sense pietat, mentre un llenguatge tan acurat com torrencial ens embolcalla de principi a fi.
Arribats a aquest punt no us vull amagar que és una novel·la inquietant, que en molts moments pot fer-te sentir molest, però que t’atrapa sense remei i et fa viure la soledat de la protagonista com si fos una ferida al propi cos.
“M’he quedat amb la xerrera agrejant-se’m a dins, una mica moixa de no tenir ningú amb qui desfogar-me. M’ha revingut el pensament de sempre: si no tinc ningú, és per culpa meva, que sóc insuportable; i l’altra veueta convencent-me que el problema són ells, la gent, que són d’un altre planeta i no entenen res. Ja ho diuen que només es pot ser extraterrestre a la Terra”.
Amb tot el que ja us he explicat, i sobretot amb aquest darrer paràgraf que he traslladat textualment, us podeu adonar que és una novel·la en què el component psicològic hi té una importància fonamental. Els estats d’ànim, la forma amb què enfrontem les pèrdues, la marca que deixen les vivències d’infantesa, les elucubracions que en determinats moments no podem frenar, les relacions amb les persones que ens envolten, l’inevitable descens als inferns que, un cop o l’altre, la mateixa vida comporta i, sobretot, l’agonia que pot suposar l’aïllament…
“He de fer alguna cosa per matar el temps. Matar el temps, l’assassinat més atroç de tots, deia el pare.”
Sincerament, crec que Sola és una novel·la que cal llegir, i llegir-la deixant-se emportar pels cims i les valls que viu la protagonista. No hi ha altra manera, però si més no us puc aportar una mena de guia: rellegiu, o almenys tingueu present, Solitud de Víctor Català. La Mila us portarà de la mà per aquests camins de muntanya i us farà la Mei més propera.
“Les filtracions de la solitud, que deia aquella…”
