He llegit algunes de les obres de Toni Sala, de fet n’he ressenyat dues a aquesta secció, Els nois i Persecució, que sense cap mena de dubte són grans novel·les. Potser per això, perquè coneixia el que abans havia escrit, la meva sorpresa en llegir Una família ha estat majúscula, positivament majúscula.
No és ficció, és memòria. Toni Sala ens explica l’apassionant història d’una família, la seva família. És llavors la seva memòria.
“Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també llegim a través seu, també ells ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res”.
Si bé podria recórrer a citar algunes de les entrevistes que s’han fet a l’autor per explicar els motius pels quals va decidir donar aquest tomb en la seva producció literària, crec que el paràgraf anterior, traslladat, íntegrament i textualment, de la contracoberta del llibre ja ens aporta informació a bastament. Si més no, no cal caure en xafarderies per comentar un llibre que, sense que calguin explicacions, és senzillament genial.
I és que Una família no et deixa indiferent, t’atrapa des del primer moment i quan n’has llegit la darrera paraula tampoc t’abandona, roman dins tu, segueixen presents els mateixos interrogants que ens llança.
No és ficció, ja ho he dit, però es llegeix tan apassionadament com la més enlluernadora de les novel·les. Personatges, indrets, situacions, t’engresquen fins al límit. Vaig llegir-la mentre passava uns dies a Donostia, em portava el llibre a tot arreu i, a un parc, al passeig de la Conxa, dins el bus que em portava a Hondarribia o a Guetaria, no podia deixar de llegir-lo. Perdonau-me aquesta disquisició tan banal, però és que vull que us faceu una idea de quant em va agradar.
És la narració, a més de les vivències de l’autor, del naixement, esplendor i decadència d’una manera d’entendre el món, d’una època molt concreta, a un lloc molt concret de la Costa Brava. I així veiem com es passa de la lluita per la supervivència als diners fàcils producte de l’auge de la construcció. Veiem passar els anys i observem com la mort esborra ambicions i somnis, com allò que volia ser etern desapareix com, citant Blade Runner, llàgrimes sota la pluja. I tot plegat com si ho vivíssim en primera persona, com si Una família fos la nostra família.
Però si això no fos prou, Sala ens aboca a la reflexió. El llibre està farcit de paràgrafs que ens obliguen, sortosament, a pensar i a pensar-nos.
“No se’ns havia acudit que com pitjor ens anés tot més necessitat tindríem de tancar els ulls, de pagar-nos un amagatall per la misèria de les nostres vides, de marxar tan lluny com poguéssim (…) i que ens vendríem l’ànima precisament per poder creure’ns que teníem ànima, que havíem superat els nostres pares, tot gràcies al turisme, que consisteix a procurar-se la mateixa merda en un altre lloc.”
Podria, esclar, seguir aportant-vos més detalls d’aquest llibre, però em cal acabar ja amb la ressenya. Llavor només en resta dir-vos que no us penedireu, en absolut, de llegir Una família.
