Marta Seguí fisioteràpia – La situació de la Covid-19 ens ha obligat a canviar una de les coses que teníem més integrades: el contacte. Actualment podem dir que hem tornat a una certa normalitat, però no podem negar que han sigut moments difícils on hem hagut de lluitar contra l’instint de tocar.
En aquesta entrada vull parlar sobre l’origen d’aquesta necessitat de contacte i les complicacions que provoca quan no es produeix durant els primers dies de vida.
EL CONTACTE FÍSIC
El neurocientífic perinatal Nils Bergman va demostrar, en un estudi del 2004, que el contacte pell en pell entre la mare i el recent nascut era molt important. En aquell estudi comparava la rapidesa en la recuperació de les alteracions cardíaques i respiratòries en nadons prematurs que estaven pell en pell o en una incubadora. En la conclusió, va expressar que la necessitat de cridar al metge es veia disminuïda si els bebès estaven pell en pell.
Si cerquem una informació més recent, trobem un estudi científic del 2019. En aquest, es reafirma que la pell en pell té beneficis tant per la mare com pel nadó. En el cas del bebè, hi havia una disminució de les conseqüències negatives de “l’estrès de néixer”, una regulació de la temperatura més òptima, menys plor i millores en la lactància materna.
EL CIRCUIT DE LA RECOMPENSA
El contacte físic és la primera gran recompensa que rebem com a recent nascuts i ens aporta una dosi molt alta de dopamina. La dopamina és una hormona que s’allibera a nivell cerebral. Ens ajuda a la recerca del plaer i, juntament amb les endorfines, produeix la necessitat de repetir aquell comportament que ens ha donat la sensació de benestar.
El tacte i l’olor de la mama aniran estructurant el circuit de recompensa del nouvingut. Aquest circuit de recompensa també s’activa a través de l’alimentació, de la hidratació i del moviment. Aquests 4 pilars (contacte, alimentació, hidratació i moviment) són els que formen el circuit de recompensa.
Relacionat amb el circuit de recompensa, he de parlar de la leptina. La leptina és una hormona anorexigènica, és a dir, provoca sensació de sacietat. L’alliberament de la leptina es produeix quan les reserves energètiques estan plenes i el cos interpreta que no és necessari menjar més. A vegades el circuit es pot veure atrofiat i desenvolupar resistència a la hormona. La resistència a la leptina significa que és necessari alliberar més hormona per provocar la resposta de sacietat. Quan hi ha resistència a la leptina, el cervell interpreta que estem sense reserves, és a dir, que és necessari aconseguir aliment aviat i no gastar molta energia. Les expressions físiques que podem sentir són poques ganes de moure’ns, infertilitat, fred, aïllament social, dolor, cansament, problemes d’atenció… I, a més a més, incapacitat per generar canvis.
Pots reconèixer aquests símptomes en alguna persona propera? O en tu mateix/a? A vegades el circuit de la recompensa es pot veure alterat per comportaments que hem anat desenvolupant al llarg de la vida adulta, però altres cops és a causa d’aquell aïllament de quan érem recent nascuts.
CONCLUSIÓ
Concloent, aquells nadons que no han tingut el contacte físic dels pares es tornen adults que estan buscant recompenses fàcils i a grans dosis. Ens tornem addictes a la pujada de la hormona dopamina que aporta, per exemple, el sucre, la cafeïna, les drogues o el reconeixement social, però cada cop necessitarem més dosis, més temps o més freqüència per saciar la necessitat de plaer.
Llavors, hem de tenir clar que la separació després del part i durant els primers dies de vida provocarà canvis hormonals, metabòlics i cognitius que afectaran durant tota la vida aquell nadó.
