Malgrat la repressió soferta per les dones a totes les èpoques, les poques que aconseguiren una instrucció rellevant, sempre comptaren amb el suport d’un home que, coneixedor dels seus valor intel·lectuals, recolzaren les seves iniciatives perquè aconseguissin allò que s’havien proposat. Si bé és cert que moltes dones, moltes més, varen veure frustrades les seves ànsies degut a l’oposició i opressió dels seus pares, familiars i professionals que les envoltaven.
La mateixa Història ens mostra alguns exemples d’aquelles dones que van saber renunciar i perseverar, que aconseguiren arribar en els graons més alts de les seves aspiracions, superant a tots aquells que es consideraven els seus iguals.
Dintre de l’àmbit misogin de la Grècia democràtica del segle IV a. JC destacaren dues metgesses expertes en les infermetats que patien les dones: Agnódice, considerada la primera ginecòloga de la Història, i Aspàsia, mèdica ateniense que treballà sobre els embarassos, les hemorroides uterines i les operacions a practicar a les dones gràvides per facilitar-les el part, quan la posició fetal del futur nadó era incorrecta. Unes pràctiques inusuals i generalment rebutjades pels metges de la seva època. Les observacions i consells donats per Aspàsia són coneguts avui gràcies als escrits i les còpies fetes posteriorment, inserits en els tractats de medicina bizantins, fets durant l’època clàssica.
En el mes de març de l’any 415-416 moria, a mans d’uns exaltats cristians, a la ciutat d’Alexandria la filòsofa neoplatònica, matemàtica i astrònoma Hipàtia, filla de Theon, també matemàtic i Cap de la Biblioteca d’Alexandria. Ara fa 1.600 anys.
Membre de l’Escola Neoplatònica de la seva ciutat, Hipàtia és considerada la primera dona científica de la Historia, la qual contribuí d’una manera substancial al desenvolupament de les matemàtiques, i fins hi tot va intuir que les òrbites descrites pels planetes, que giren al voltant del sol, ho feien descrivint una el·líptica, quan es creia que la seva òrbita heliocèntrica era circular. (Aquest postulat científic, oblidat durant tota l’Època Medieval, va reeixir novament en el segle XVI amb Galileo Galilei).
A la ciutat ptolemaica d’Alexandria hi havia dues biblioteques: la Major, fundada per Ptolmeo I Sóter (- 284 a JC) i ampliada pel seu fill Ptolomeo II Philadelpho, que arribà a contenir uns 900.000 volums. I la biblioteca del Serapeo fundada per Ptomoleo III Evergetes (246 – 221 a JC).
Quan a l’any 391 l’emperador Teodosius ordenà la destrucció dels temples pagans de la ciutat dels Ptolomeus, el patriarca d’Alexandria Teòfil va fer assolar l’edifici al capdavant d’una multitud enfurismada que pretenia desterrar de la ciutat els cultes pagans i destruir l’estàtua el déu Serapis, erigit per l’emperador Dioclecià, el gran perseguidor dels cristians. El temple del Serapeion va ser transformat en una rústica església dedicada a Sant Joan Baptista, que en el segle X fou destruïda pels àrabs.
Vers l’any 400 d. JC. Hipatia era considerada una autoritat científica i per aquest motiu arribà a dirigir l’Escola neoplatònica de Plotinus d’Alexandria, que abans regentava el seu pare Theon. Així doncs Hipàtia representava en aquells moments el saber de la filosofia i ciència hel·lenística, motiu suficient per sofrir la mort d’un grup de fanàtics cristians que la arrossegaren fins el Cesareo, on fou brutalment assassinada.
La ciutat d’Alexandria no va poder assolir la mort d’Hipàtia. En el seu record i pel seu tarannà ferm, de gran cultura i tolerància, l’Església cristiana, inspirant-se possiblement en la seva fermesa, va inventar la figura de Santa Caterina d’Alexandria (festivitat que es celebrava el 25 de novembre), la qual fou recentment esborrada del santoral per no existir proves evidents de la seva existència.
Les primeres universitats, fundades en el segle XII, estaven en mans de l’Església i per acudir a elles com alumnes, era obligat professar alguna de les ordes religioses menors (subdiaca o diaca), un sistema que vetava l’entrada a qualsevol dona que volgués aspirar o assolir coneixements superiors. Així doncs, en quan als estudis de medicina, les dones tan sols podien exercir de comadrones en els parts, ja que un metge medieval, en assistir a una partera, mai entrava en contacte físic amb la dona, ni amb la sang menstrual; era com caure amb la impuresa.
No serà fins el segle XII quan a Occident també aparegué la primera escola civil mèdica a la ciutat italiana de Salerno, desvinculada de la tutela i control de l’Església Catòlica.
La fundació a la ciutat de Salerno d’una escola laica de medicina, on tenien accés les dones, va ser providencial. L’escola fou fundada a les proximitats del monestir benedictí de Montecasino, a la regió de Nàpols, centre famós per la seva nodrida biblioteca, on es guardaven nombrosos textos d’autors greco-romans originals i nombroses còpies d’autors clàssics.
Molt prest l’escola salernitana es féu famosa per les seves ensenyances, ja que en ella impartien els seus coneixements eminents professors, entre ells Constantí l’Africà (Cartago 1020 – Montecasino 1087), personatge que va fer la primera traducció al llatí del Khitab al-Malik, del metge d’origen persa Ali ibn al-Abbas, del segle X, traducció que ell titulà Liber Pantegni.
Al final del segle XII, l’escola va sofrir l’amenaça dels normands procedents de Sicília que s’ensenyoriren de la regió, fet que motivà l’eixida de la majoria dels professors i alumnes a altres centres universitaris europees (París, Bologna, Montpeller) que ràpidament foren acceptats, degut a la fama adquirida per l’escola salernitana, per nodrir els incipients estudis de medicina a les seves universitats.
Durant els segle XII –XV d’aquella Escola sorgiren nous metges i va seguir mantenint el caràcter laic que la caracteritzava. En el seu recinte es formaren i impartiren la docència mèdica quatre metgesses “Mulieres salernitanae” que ensenyaren medicina i escrigueren llibres i tractats de medicina.
La primera i més famosa fou Tròtula de Salerno (nascuda a Ruggiero c. 1110), que maridà amb Johannes Platearius, també metge de professió, a qui primerament se li varen atribuir les obres escrites per la seva esposa, ja que durant molt temps es va creure que era impensable que una dona fos capaç d’escriure uns tractats de medicina tan precisos i meticulosos. Unes idees considerades tan revolucionaries en quan a ginecologia i obstetrícia. Fins i tot, alguns autors medievals, masculinitzaren el seu nom, i les seves obres figuraren com escrites per un prestigiós metge de nom Trotulo.
Entre les obres més nombrades figura “De passionibus mulierum curandorum” (traduït com “Les dolències de les dones”) que escrigué amb 60 capítols, en els quals aconsellava l’ús d’herbes medicinals per mitigar el dolor dels parts, pràctica totalment prohibida pels metges del seu temps; en les seves obres intentà eliminar la creença generalitzada de que tots els mals de les dones venien de la menstruació, o que els problemes de la infertilitat sols era atribuïda a les dones, sinó que els homes també la patien.
En la seva obra Ornato mulierum, insisteix en la pràctica constant d’higiene corporal, necessària i preventiva d’infeccions i infermetats en les dones, i en general per a tothom. Una gran novetat en tots els ambients de l’època.
No va ser fins a mitjan segle XX quan noves investigacions consideraren que era impossible que un metge medieval, dels segles XII o XIII, hagués assolit tals experiències sobre els mals de les dones, i que hagués estat capaç d’escriure uns tractats tant detallat sobre elles, degut al rebuig dels metges a participar en les dolències i infermetats vaginals i puerperals de les dones. Indubtablement l’autor no podia ser un metge de nom Trotulo, eren els coneixements assolits per una metgessa, Tròtula de Salerno.
Una altra metgessa salernitana fou Abella de Salerno o de Castellomata (nascuda c. 1380), que exercí a mitjan segle XIV i es dedicà a l’ensenyament de medicina a l’Escola. Publicà De Atrabile y De Natura seminis humani. Una tercera metgessa fou Mercuriade de Salerno (s. XIV) doctora, quirúrgica i professora de medicina, autora de De Febre pestilenti, De Curatio i De Ungenti. Obres que tractaven de temes tan actuals en aquella època com eren les pestes bubòniques, la curació de les infermetats, tan infeccioses con víriques, i d’un receptari d’ungüents i cataplasmes per remeiar i curar ferides infeccioses i traumàtiques.
La quarta metgessa salernitana fou Constança Calenda, doctora en medicina del segle XV, filla del doctor Salvatore Calenda, decà de l’Escola mèdica de Salerno.
Una altra metgessa i quirúrgica italiana del segle XV fou Clarice de Durisio.
No deixa de sorprendre que moltes dones destacaren en aquelles parcel·les de coneixement que eren abandonades o rebutjades pels metges, com era l’obstetrícia i la ginecologia, matèries que foren impartides i practicades per elles amb vertadera mestria. I no solament això. Foren capaces de transmetre a la posterioritat tractats i escrits que a l’actualitat sorprenen a metges i científics.
Però hem de concloure dient que el camí seguit per totes elles fou difícil, ple de renúncies i privacions. Però també hem de resenyar que la majoria d’elles foren ajudades, encoratjades, i protegides per persones que intuïren la seva vàlua: els seus pares o els seus marits.
