Bep Portella (Alaior) – La portada d’El Iris de fa un parell de setmanes ens mostrava una àvia Corema creada per Enric Servera. És una Corema nova, jove, d’ulls grossos i pipelles llargues, morros de botox i cutis net de berrugues, on els set peus s’han transformat en set cues de peix, com una sirena. De vegades, els processos de canvi en els elements tradicionals (immutables) s’inicien de la forma més inesperada. En la transició, durant els anys setanta, la figura de s’àvia Corema havia quedat circumscrita a les escoles infantils i de primària, havia perdut l’efecte intimidatori d’antany, l’oratge de temor amb el qual la veiem nosaltres, però encara conservava una aura de mal humor. És cert que Miquel Anglada l’havia transformada en una espècie d’àvia amable de taula camilla, però la fama era la fama. L’any 2004, l’Ajuntament de Maó va apostar per crear una activitat nova i, per això, acordà la construcció d’una figura gegant de la Corema, una figura ben típica. Paral·lelament, ideà una espècie de ritual setmanal de pèrdua del peu. El fet succeiria els dissabtes a migdia. Des de llavors ençà, sa Corema surt de l’Ajuntament i marxa a una plaça del centre, on els fillets voten quin és el peu que ha de perdre. Per fer aquest camí, la figura ha de rebre l’ajuda de molta gent: la colla de geganters que la traslladen; la seva ajudanta (una animadora o animador infantil) que és la que interactua amb els fillets; i la banda de música que crea la banda sonora a partir de la coneguda peça musical de s’àvia Corema. És un bloc molt compacte, que s’ha mantingut al llarg d’aquests quasi vint anys que ja fa que surt. La plaça s’omple de gent cada setmana i fan el recorregut ja ritual. El fet de convertir la vella Corema en una figura gegant no provocà només la reacció d’una nova celebració, sinó que la idea de sa Corema es modifiqués ràpidament. La vella ja no era un personatge per a il·lustrar la penitència quaresmal, sinó per fer una festa. La figura és la mateixa: una vella amb gep i berrugues a la cara, lletja, que ens recorda el dejuni i l’abstinència amb el satrí i el bacallà i l’obediència a Déu amb el rosari.
Els set peus continuen recordant el temps entre el Dimecres de Cendra i la Pasqua de Resurrecció. En canvi, a partir dels elements de complement (portadors, músics i ajudant), ha esdevingut una figura simpàtica, divertida, una mica entremaliada, però no és de cap de les maneres aquella figura tradicional que nosaltres recordàvem. Un bon dia, a algú se li va ocórrer que, a la tornada, els al·lots que acompanyaven s’àvia Corema regarien amb aigua i sucre els arbres de la plaça, com en la tradició del carameler, un altre costum arrelat en el món infantil a Menorca, relacionat amb el de les palmes carregades de caramels i llepolies. Així, en la festa en la que sa Corema perd el darrer peu, floreixen els arbres que donen els típics caramels de pasqua, llargs i daurats. D’aquesta manera, dues tradicions que no tenen res a veure entre elles es converteixen en una sola. En qüestió de no-res, la transfiguració de sa Corema ha estat completa. D’aquí a pocs anys, algú dirà que sempre s’ha fet així. I serà la nova tradició
