Llorenç Allès (Ciutadella) – AFASIB és l’Associació de Famílies i Amics Supervivents per Suïcidi de les Illes Balears, una entitat que ajuda a aquelles persones que tenen a prop algú que ha intentat treure’s la vida. Ara, a través d’AFASMe (Associació de Familiars i Amics i Amigues per a la Salut Mental de Menorca) es posa en marxa a Menorca un grup de suport similar. Una xarxa vital per a persones que viuen a casa una realitat que fins no fa massa s’amagava i es tapava, i que requereix de tanta ajuda com sigui possible. El primer cop de mà és xerrar del tema, rompre tabús i assumir d’una vegada que aquesta és una realitat que conviu a la nostra societat, i que s’ha d’abordar sense pors ni estigmes. Lina Salord Ripoll és la presidenta d’AFASMe, l’entitat que ha impulsat el grup de suport a l’illa.
- Temps enrere, els suïcidis o intents de suïcidi es tapaven, es duien gairebé d’amagat. Què ha passat ara per passar d’amagar-ho a xerrar-ne obertament?
- Degut al confinament, hi ha hagut molts més casos d’intents de suïcidi. Açò ha fet que ens decidim a no esperar a que es produeixi un nou cas i intentem prevenir-los, perquè les persones properes som els primers terapeutes, i som els primers que podem alertar d’aquesta situació.
- Per fer-ho, primer s’ha de ser capaç de detectar una situació de risc. Com es fa?
- Als familiars ens és difícil posar nom a la situació, assumir-la. Moltes vegades pensam que no es deu voler suïcidar, sinó que deu passar un mal moment. Els experts ens diuen que sempre hem d’estar alerta, que si tenim un dubte, hem d’estar amatents. És cert que a vegades és molt difícil veure-ho.. Fins i tot, alguns cops hem de demanar directament a la persona si està pensant en suïcidar-se.
- No ha de ser fàcil fer una pregunta així a un ésser estimat…
- Has de posar molt valor. Primer has d’assumir que allò pot passar. Jo he fet teràpia d’acceptació per entendre que potser no hi seré a temps, que potser no ho podré evitar. Açò, que pot semblar tant fred, implica molt patiment i plors, però s’ha de fer. No es pot amagar el suïcidi, és present. Com més se’n xerri més eines podrem donar a tothom, al grup d’amics, als centres educatius…
- Hem de perdre la por a xerrar de suïcidi…
- I tant. S’ha de xerrar del tema.
- Quan jo estudiava periodisme, la recomanació era la contrària: No xerreu del tema, que podeu provocar un efecte cridada.
- És un fals mite, com n’hi ha altres. Com per exemple que qui es vol suïcidar no ho diu, cosa que no sempre és certa. Tampoc no és cert que el suïcidi vagi lligat a trastorn mental., i també és fals que el suïcida vol morir. El suïcida no veu sortida a la seva situació, i quan açò es produeix durant la joventut hi ha menys recursos, les emocions estan més activades, i funciona el dilema de tot o res, blanc o negre i tot es magnifica. Es pot produir una conducta suïcida per un problema amorós, una situació de bullying… I llavors les persones afectades no veuen sortida, quan sí n’hi ha i els familiars hem d’intervenir.
- Intervenint per exemple demanant directament a la persona, com em deia vostè, si es vol suïcidar. I si diu que sí?
- Llavors s’ha de demanar ajuda tot d’una.
- A qui?
- Si veus que en aquell moment té ganes de fer-ho, s’ha d’anar a urgències o telefonar al 061. Per açò és important que en xerrem, que hi hagi un telèfon on et puguin ajudar i assessorar, com el 024 que funciona a nivell nacional.
- Aquests són els recursos d’urgència, però hi ha recursos preventius?
- S’ha creat l’Observatori del Suïcidi, que també funciona a Menorca, però per arribar-hi s’ha d’accedir a través d’Urgències o del teu psiquiatre. Si aconsegueix entrar, el sistema funciona molt bé i es fa un bon seguiment, però no s’hi pot entrar directament.
- Estem parlant per tant de persones que ja han intentat suïcidar-se…
- Sí. En aquest cas, has de demanar al teu metge de capçalera que et doni cita per al servei de psiquiatria, i açò pot tardar molt i és desesperant. Tenim visites ambulatòries de psiquiatres una vegada al mes, visites de psicologia també una vegada al mes… Açò no és suficient.
- Si el sistema públic falla, s’ha de recórrer al sector privat…
- També hi ha la Fundació per a Persones amb Discapacitat, que fa molt bona feina. Té psicòlegs, no psiquiatres, que ofereixen cites setmanalment, i un telèfon disponible tot el temps. Davant aquesta situació, et demanes per què el nostre sistema públic no ofereix aquestes opcions. És cert que hi ha molt pocs professionals a Menorca, però és que també costa molt arribar fins ells.
- Com es viu amb una persona amb aquestes conductes al teu entorn?
- És una incertesa constant, estàs molt atenta a tots els detalls i suposa un gran desgast emocional. Acudim a grups d’ajuda, organitzam tallers per a familiars… Estar en contacte amb gent que viu la mateixa situació ajuda molt. A mi em va quedar molt marcada una frase d’una experta, que ens deia que hem de procurar no tirar aigua al mar. Hem de saber veure quan fem una cosa productiva i quan no, i no desgastar-nos més del que és necessari.
- I com se sap si aquell esforç és productiu o no?
- Ho aprens amb el temps. Quan hi ha un diagnòstic de trastorn de salut mental, sembla que s’acaba el món. Però crec que aquesta sensació també es deu produir davant un diagnòstic d’algun altre tipus de malaltia greu. I en aquell moment tots cercam, llegim, analitzam… És molt important fer xarxa entre persones que vivim situacions similars. Ens explicam com estem i compartim experiències.
- A la gent que ha tingut un cas a casa, l’aconsellaria que ho expliqués?
- Dur-ho d’amagat no ajuda a ningú. Si no demanes, si no cerques, si quedes amagat, no ajudaràs a la persona afectada, i el final pot ser tràgic. Fins no fa gaire, les persones que tenien algun retard mental també quedaven tancades a casa. Per sort es va decidir escolaritzar-los a centres universals, als mateixos on van la resta de persones, i llavors es va començar a perdre una mica l’estigma i els alumnes van créixer en la tolerància i el respecte. Perquè abans se’n reien d’ells, patien violència…
- Quan algú explica que viu un cas així a casa, té por a que algú pugui culpar a l’entorn familiar de la situació?
- Ningú no es pot sentir culpable per una situació així. Ningú té el dret a dir a algú en aquesta tessitura que ho ha fet malament o que ho hagués pogut fer millor. És una manera més d’estigmatitzar a les famílies i a les persones que pateixen aquesta situació.
- I què li diria a una família que té por a explicar el seu cas per por a ser jutjada?
- Que perdin la por. La prioritat és el familiar que passa aquesta situació complicada, i la darrera preocupació ha de ser els possibles comentaris de gent així. Allò que han de fer és ajudar al familiar i cercar ajuda. Si algú fa un comentari d’aquest tipus, és que desconeix el tema, i si creus que et vol escoltar, li pots explicar la situació.
- Un altre dels mites en aquests casos diu que la persona que s’intenta suïcidar no vol ser ajudada…
- Què va! Quan una persona fa açò és perquè reclama més ajuda que mai, és un crit d’atenció. Perquè en aquell moment no veu cap altra sortida, i ens correspon ajudar-los a veure-la.
- I com es pot ajudar?
- Els experts ens diuen que no deixem de xerrar del tema, que el tema del suïcidi sigui un tema recurrent dins la família. “Com estàs avui”, “Has pensat en suïcidar-te avui?”, “Estàs més animat?”. I cercar ajuda.
- Parlem ara de salut mental en sentit ampli. Quines serien ara mateix les necessitats més urgents a Menorca?
- A Menorca falta un poc de tot. Quan tens una descompensació i has d’anar a urgències, pots estar ingressat un temps a l’Hospital Mateu Orfila, fins que et regulen el medicament. Hi ha molts usuaris que, després d’açò, reben l’alta i surten, i al cap d’un temps han de tornar a ingressar perquè és difícil agafar l’hàbit de prendre el medicament regularment sense un control i un seguiment professional. Quan es va plantejar la rehabilitació de l’Hospital Verge del Toro, vam demanar que es dediqués un espai a salut mental per fer estades de mitja durada. Necessitam un centre on els pacients hi puguin estar uns mesos sota supervisió i control. Inicialment el Govern balear ens va dir que no. Ho vam traslladar al Consell de Menorca, i ara sembla que ens han dit que sí, tot i que aquest compromís no el tenim per escrit. Si es confirmés aquest projecte, seria un gran avanç per Menorca.
- Hi ha prou volum de casos a Menorca per a una instal·lació així?
- Sí, perquè no demanam una planta sencera, sinó una desena de llits que permetin un hospital de dia on els pacients puguin estar sota supervisió de psicòlegs, psiquiatres, assistents socials… I que tenguin alguna eina que els ajudi a conviure amb la resta de societat. Perquè la realitat és que aquestes persones no tenen feina, no saben què fer durant el dia i a vegades els falten motius per aixecar-se del llit el matí… Els hem de motivar. Des d’AFASMe ens vam interessar pel projecte dels iogurts La Fageda, que dóna feina a persones amb trastorns de salut mental, i que respecta la situació d’aquestes persones. M’agradaria dur a Menorca alguna iniciativa d’aquest estil. La Fundació té centres ocupacionals, però no són suficients per atendre el gran volum de persones que hi ha a l’illa. I és una pena veure persones joves que no saben què han de fer amb la seva vida.
- Menorca estigmatiza al malalt mental?
- I tant! HI ha persones que es riuen d’ells, els prenen els doblers… Les persones amb trastorns de salut mental són gent que moltes vegades ha perdut amistats, i allò que desitgen és estar amb gent, sentir-se com els demés, que els tractin amb normalitat… I normalment no és així, i açò provoca que hi hagi qui no vol sortir al carrer.
- En els darrers mesos s’ha produït una espècie de boom sobre la salut mental, i els mitjans i els polítics han posat el tema a l’agenda pública. Ha estat bo?
- Que se xerri del tema i se li doni visibilitat sempre és bo. Xerrar de salut mental és positiu, però encara hi ha molt estigma. Tot i aquest boom, els usuaris de salut mental segueixen demanant ajuda i ningú no els contesta, o els responen tard o posant problemes. L’efecte no s’ha notat entre els usuaris, i açò els posa de mal humor. Perquè moltes vegades, quan demanen ajuda, allò que reben és un canvi de medicaments, que a vegades tenen un reguitzell d’efectes secundaris impressionant.
- Entenc que la solució no passa només pels medicaments…
- Pel sistema de salut pública quasi bé sí. A més, hi ha un grup de persones que són resistents als medicaments, que són més de les que pensam. En aquest cas, què hem de fer?
- Disposar a Menorca d’aquest grup d’acompanyament a familiars de persones amb conductes suïcides pot ser una passa en aquest sentit…
- Em ve al cap una frase d’una pel·lícula, “Joker”, on una persona amb salut mental diu que “la gent espera que actuem com si no tinguem un trastorn de salut mental”. I hi ha gent que el té, i els hem d’ajudar. I és molt positiu que en xerrem, i que en xerrem més que mai. I és molt important també la integració de persones amb diferents capacitats intel·lectuals i diferents situacions.
- Què podem fer els ciutadans i ciutadanes per reduir l’estigma cap a les persones amb trastorn mental, un estigma que a vegades col·loquem inconscientment?
- El llenguatge és molt important, als mitjans de comunicació sobretot. Quan es produeix un cas violent amb una persona amb trastorn mental, per què els titulars han de destacar aquesta condició de malalt mental, i no ho fan per exemple quan l’agressor és diabètic? Açò posa dins el cap de la gent que els violents són els malalts mentals, i no és ver, pateixen molta més violència ells que la que puguin transmetre. Hi ha persones violentes en tots els àmbits, per desgràcia. Inconscientment, ha calat aquest missatge de violència que no es correspon amb la realitat. Hem d’anar alerta en com diem les coses, ja sigui a nivell periodístic o personal. Tenim moltes expressions despectives cap a la salut mental de les que no som conscients, i hem d’ajudar a eliminar-les. També necessitam que els cossos de seguretat tenguin formació sobre com abordar situacions de descompensació mental, per ajustar mètodes i maneres d’intervenir. Açò ja s’està fent, i és positiu.
- Crec, personalment, que el fet que una associació com la seva aixequi la veu, és un element a valorar positivament.
- Cert, i hi ha gent que ens ho agraeix i ens felicita pel fet de xerrar-ne. El suïcidi està tapat, i no ha de ser així. N’hem de xerrar. Tot allò que se xerra es pot ordenar i cercar-hi solucions.
Per a contactar amb AFASMe, es pot enviar un correu electrònic a l’adreça associacioafasme@fundaciodiscap.org, o telefonar els capvespres. al 620 02 32 09
