Flora Tristan va néixer a París el 1803 fruit d’un matrimoni no reconegut per l’Església entre un aristòcrata peruà i una petita burgesa parisenca. Aquest fet va privar-la de l’herència del seu pare que morí quan ella només tenia 4 anys. D’adolescent va ser obrera al taller d’un pintor gravador anomenat André Chazal amb qui sa mare l’empenyé a casar-se per reparar la situació de precarietat econòmica en què vivien. Era un home violent i despietat que la sotmeté a un constant maltractament. Amb dos fills i embarassada del tercer, cansada de patir aquelles vexacions, va fugir del domicili conjugal.
Als 30 anys va emprendre un viatge tota sola a bord d’un vaixell -un estatus inconcebible per l’època- cap al Perú a la recerca de la seva família paterna. No va ser reconeguda com hereua però el seu oncle va assignar-li una pensió. Aquell viatge li va permetre escriure articles als diaris fent referència a les dones que com ella havien deixat la llar conjugal i el seu nom s’alçà en els cercles feministes, socialistes o literaris on va poder freqüentar escriptors com ara Georges Sand i Sainte Beuve malgrat algunes reticències perquè no pertanyia a la seva mateixa classe social. Va escriure el seu primer llibre titulat “ Peregrinacions d’una paria”.
Malauradament el seu marit pervers que l’havia perseguida infatigablement va tornar-la a trobar. En aquella època, el dret civil donava dret al marit a obligar l’esposa a retornar al domicili conjugal. Llavors el divorci estava prohibit. Però quan Aline, la seva filla de 12 anys ( i futura mare del pintor Paul Gauguin) va acusar el seu pare d’incest, Flora aprofità l’ocasió per denunciar-lo davant de la justícia obtenint la separació de cos, un fet no exempt de dificultats. Així va ser, que aquell home venjatiu va pegar-li un tir ferínt-la greument a un pulmó. Per això fou condemnat a treballs forçats però que es reduïren a una pena de presó.
Tot i així, ella va seguir lluitant amb la força de voluntat que la caracteritzava malgrat no tenir ajuda per reivindicar el dret al treball, la instrucció a les dones i la proclamació de la igualtat social incondicional entre els homes i les dones, els obrers i les obreres. Fou una pensadora feminista i teoritzà -abans que Marx- sobre la noció de classe obrera. El 1843, a fi de difondre les seves idees, presa per la llibertat, conquerida per una lluita ferrenya i compromesa en cos i ànima amb la defensa de les dues grans causes que la corprenien (la del proletariat i la de les dones) va embarcar-se en un “Tour de França” que no va poder acabar afeblida per la seva ferida de bala i morint el 1844, de forma prematura, de febre tifoide a Bordeus.
Al meus ulls, era una dona extraordinària animada per una missió: Obrir la via cap un futur millor. Fou una escriptora autodidacte i fent una valoració subjectiva diré que la seva figura no va ocupar un lloc prou destacat perquè simplement no era ben rebuda per l’elit dels cercles d’escriptors de moda del moment de classe benestant.
Raymonde Calbo Laffitte
