Bep Al·lès – Ciutadella. Tots els ciutadellencs tenim gravat l’any 1558 com l’any de sa desgràcia, de la desfeta més gran de l’Edat Moderna. No va ser l’única, emperò. Cent anys després, el 1652-1653, Ciutadella va viure el flagell de la pesta bubònica que assolà la mediterrània. Josep Portella Coll ha estudiat en profunditat aquell esdeveniment i, per iniciativa de l’editorial Jamma, presenta la investigació ara en format llibre. El llibre es presentarà el pròxim dijous, 31 de març, a les 19.30 h a la llibreria Va de Llibres. Ara parlam una estona amb Josep Portella:
– Realment va ser un desastre tan gros, el de 1652?
– Va ser una crisi total de gran abast. Penseu que en poc més d’un any, va morir gairebé un terç de la població de Ciutadella. Perquè ens situem, en aquell moment, Ciutadella podria tenir aproximadament 4.000 habitants. La pesta va portar a la mort a 632 adults. A aquests hi hauríem de sumar els albats, els menors de vuit anys, que no van ser inscrits en els llibres parroquials de defuncions i que tots els experts consideren que, en aquell temps, podien suposar un nombre igual que els adults, o sigui, unes 1.300 persones en total, mortes. Cal dir que els jurats, quan passada la pesta es van dirigir al rei, parlaven de dues mil persones perdudes, una xifra probablement inflada per veure si arribava més ajuda. Siguin 1.300 o siguin 2.000, no és bo a imaginar. És com si ara, en un any, una pandèmia incontrolable acabés en 10.000 ciutadellencs. Proporcionalment, la magnitud és equivalent, i ens pot ajudar a fer-nos una idea de la catàstrofe que va ser. I hi afegiré un altre element. En tots els estudis que he llegit, es calcula que la mortalitat de la pesta bubònica era d’entre un 40% i un 60%. Això vol dir que les persones empestades a Ciutadella podrien haver estat gairebé 3000, més de la meitat de la població. Us ho imagineu?
– Comparada la pesta de 1652 amb la pandèmia actual no té res a veure.
– És molt normal que els lectors tendeixin a comparar el que explic al llibre amb l’experiència d’ara. De fet, aquest treball feia anys que estava fet i ha estat la vivència de la COVID19 que em va estimular a revisar-lo, actualitzar-lo i completar-lo amb el propòsit de crear un text que ens ajudi a descobrir i comprendre com van viure aquell mal els nostres avantpassats, una cosa que pot fer que ens mirem a nosaltres mateixos ara. L’epidèmia de 1652 no té res a veure amb l’actual. Amb dos anys, a tota Menorca no s’han produït encara cent víctimes. Però jo pens que si avui tinguéssim les condicions higièniques i sanitàries de llavors, els recursos econòmics i assistencials de llavors, els coneixements mèdics de fa quatre-cents anys, probablement no parlaríem d’aquesta manera. L’actual vivència del contagi ens explica com ha progressat la societat i de quina manera som capaços de resistir un cop com aquest, fins i tot, la presència dels negacionistes, que no crec que n’hi hagués llavors, explica aquesta evolució. No obstant, sí que podem comparar diferències i similituds.
– Quines serien les principals?
– Entre les diferències, dues de principals: la ciència i el món. Avui, qui més qui manco et sabria dibuixar la cara del virus: verd, redonet i amb pues. Aquest carnaval passat he vist gent disfressada de coronavirus. Sabem com és, sabem com actua, sabem com muda i canvia, sabem com ataca i fins i tot sabem com impedir que ataqui o almenys posar-li obstacles perquè no faci tan de mal; el que encara falta és trobar la medicina per eliminar-los i curar-nos prest. Llavors, la gent es pensava que una pandèmia, la pesta, era un càstig enviat per Déu davant el qual només podies esperar la gràcia divina i la protecció, no dels doctors i apotecaris, sinó dels sants i les santes que tenien ànsia del tema, com era santa Rosalia i sant Sebastià. Si la gent pensava que el causant de la desgràcia era Déu, poca cosa podien fer per rebel·lar-se. Sí que hi havia medicina i remeis, però la seva eficàcia era més tost minsa. Però alerta, aquestes grans crisis posaven en marxa mecanismes socials interns de superació. Només en posaré un com a exemple: inicialment, els consellers de la Universitat, perquè ens entenguem, és com si ara, en tost del Ministeri de Sanitat, la Conselleria de Salut Pública, els equips sanitaris i d’experts epidemiòlegs, haguéssim combatut la COVID al ple de l’Ajuntament, perquè el 1652 era la Universitat l’única responsable de combatre la pesta. Com deia, inicialment, els consellers van crear un llatzeret a l’exterior de les muralles, el llatzeret de les barraques, però a mesura que la pesta es feia irresistible, van decidir convertir el convent de sant Francesc, a l’interior, en llatzeret per atendre millor als empestats. Ja us podeu imaginar la polèmica que va originar: entrar els empestats al poble. Aquella va ser una decisió de modernitat, rara en aquell temps. Ben igual va ser la de crear el cementeri o cementeris fora murades i impedir que les víctimes s’enterressin a les esglésies i convents. La segona gran diferència és la de la capacitat d’aïllament. Fa quatre-cents anys, com ara, una de les eines de lluitar contra el mal era l’aïllament. Malgrat que no sempre funcionava, llavors es podien aïllar regions unes de les altres. Avui en dia, no. Ja ho veis, en un parell de setmanes, el virus va arribar de l’altra punta del món a ca nostra i, en uns mesos, es va estendre per tot el planeta. Potser, aquest és un dels exemples més palesos del que denominem globalització.
– I les similituds?
– A pesar que han passat quasi quatre segles i que són mons diferents, en trobarem algunes: la primera és situar l’origen del mal a fora. Ara és a la Xina i llavors va ser un comerciant mallorquí que es va considerar el primer empeltat. Una altra és la de la fugida: la primera reacció quan el mal entra al poble és fugir i cercar refugi lluny de les multituds, el 1652 la gent pobre, sa gran majoria, fugia a coves, i la gent rica a les seves possessions rurals, en el cas de la gent pobre havia de tornar per a sobreviure mentre que els propietaris es podien permetre romandre a llocs allunyats del contagi. Una altra fenomen que se sembla és el de l’aïllament: s’intenta aturar el contagi impedint la relació entre la gent, el 1962 es paredaven les cases dels empeltats i barris sencers que estassin contagiats per evitar que el contagi s’escampés, ara ben igual: una de les principals eines ha estat també l’aïllament. I no es tracta només de l’aïllament intern, dins les ciutats, sinó també de la ciutat amb les altres parts de l’illa. Potser una de les característiques més importants de la pesta de 1652 és que el mal no passà del terme de Ciutadella, en cap altre poble de Menorca es va produir cap cas de pesta bubònica, açò demostra que les ratlles de contenció van funcionar molt bé.
– Que va suposar la pesta de 1652 per Ciutadella?
– Des del punt de vista demogràfic, una pèrdua que estaran moltes dècades a compensar. És cert que, en una crisi demogràfica la societat posa en marxa mecanismes de compensació, de créixer més ràpidament per a reparar les pèrdues, però aquesta de 1652 va ser tan intensa i tan general, que la comunitat no tenia prou recursos humans per a generar la recuperació, per això va ser lenta. A més, hem de tenir present que, per un costat, havíem patit una altra gran crisi de mortalitat el 1648, en aquest cas sembla ser que causa de la fam, i que suportàvem una crisi econòmica de llarg abast. Per altra banda, Ciutadella va perdre pes econòmic, poblacional i, sobretot, moral, en relació a la resta de l’illa, on la Universitat de Maó, que era la principal mantenidora de les ratlles d’aïllament, va guanyar pes. De ver que és estrany que els historiadors clàssics no atorguessin a aquest episodi la importància que té.
– I perquè el títol de Campanes no toquen?
– Perquè és poètic, perquè il·lustra el dolor i perquè és contemporani dels fets que narrem. De fet, una de les primeres notícies que van tenir els jurats del contagi que es desenvolupava a Mallorca, va ser una carta en la que van llegir aquesta descripció: Campanes no toquen, ni enterren en processons, sinó de nit i amb carretons. No podríem fer una descripció mes simple i contundent. De fet, la il·lustració, que vam treballar amb na Nuria Román, va un poc en aquest sentit. En realitat, la imatge és una campana invertida, o sigui que no pot produir sons. A més, a l’invertir-se, la campana es converteix en un calze, que, en una societat religiosa com la de 1652, és la representació del sacrifici i de la comunió. Na Núria va voler fer la copa vermella de sang per donar-li més força. I crec que ho va ben aconseguir.
