Raymonde Calbo Lafitte (Felanitx) – L’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena engrandí la finca anomenada l’Estaca situada al terme de Valldemossa molt a prop de la costa, comprant una sèrie de petites propietats sembrades de vinyes. Allà féu bastir unes cases de nova planta amb un celler segons un estil inspirat en l’arquitectura popular de les illes Lipari situades al Nord de Sicília. El mes de novembre de 1888 el pintor-escriptor Gaston Vuillier visità l’Estaca convidat a dinar per l’Arxiduc on també compartí taula amb un senyor de Ciutadella que hi havia anat a passar alguns dies a la possessió veïna de Miramar també propietat d’aquell príncep. Aquell pintor quedà impressionat per aquell entorn idíl·lic i digué: “el camí molt empinat és meravellós, ara sota bells ombratges, ara damunt penyes terribles, però sempre vorejant la immensitat. El sol banya de raigs d’or aquesta casa blanca, mentre, més avall les ones murmuren dolçament dins la caleta on unes cabanes de pescadors dormen al sol, entre les roques, la base de les quals es remulla dins l’aigua blava tota llambrejant.”
Antany la situació privilegiada d’aquesta finca era aprofitada per la pràctica del contraban i l’amagatall dels sacs de tabac. Aquell Arxiduc austríac no entenia que fins i tot la major part de la classe alta de l’illa donés suport a aquesta activitat il·legal i aconseguí acabar amb aquesta pràctica a la seva finca. L’encarregat de les vinyes i de la casa de l’Estaca principal responsable d’aquell negoci il·lícit renuncià al càrrec i una jove pagesa de nom Catarina Homar, intel·ligent i espavilada fou nombrada majorala de la finca. Seria el gran amor mallorquí d’aquell príncep de vida amorosa un tant agitada. Aquella valldemossina fou una autèntica “madona de possessió” i va saber dur el maneig d’aquestes terres amb gran mestria. L’Estaca cobrà una nova vida d’esplendor , les marjades un temps mig enderrocades i envaïdes de males herbes se cobriren de la verdor ufana de ceps de vinya. Uns ceps de malvasia que el propi Arxiduc féu portar de Banyalbufar on ja es produïa el vi elaborat amb aquesta varietat de raïm des dels temps de la dinastia dels reis de Mallorca. Inclús els vins de l’Estaca foren premiats varies vegades als salons d’exposicions internacionals. Conten les tradicions pietoses que mai no mancava un barrilet de malvasia enviat pel noble príncep o per na Caterina, a la casa de qualsevol malalt de la contrada. Al llibre Tirant lo Blanc, famosa novel·la de cavalleria de Joanot Martorell, el metge de la Cort recomanava a l’emperadriu repòs i malvasia. I es que la història gastronòmica europea està molt lligada a la malvasia, un vi que mai podia faltar a la taula dels nobles i dels papes.
El cultiu de la malvasia s’estén per tota la conca del Mediterrani i arriba fins a les Canàries i Madeira. Sembla que el seu origen prové del nom de la ciutat de Monembasia situada a la costa del mar Egeu a Grècia.
A Mallorca diferents municipis de la Serra de Tramuntana han estat famosos pels seus vins de malvasia principalment el de Banyalbufar. Podem assenyalar que totes les malvasies malgrat les diferències territorials, tenen un denominador comú; el seu aroma, una característica que es manté en els vins elaborats amb ella i a més de la fragància, hi són els colors; del vi grog verdós de la joventut a les diferents tonalitats daurades en els criances. Per la seva riquesa en sucre aquesta varietat és molt apreciada per elaborar vins dolços i licorosos. A la malvasia li agraden els aires illencs o, almenys, la brisa marina, ja que els vins més famosos d’aquesta varietat quasi sempre són a la costa i en llocs amb pendents molts pronunciades com és el cas de la Serra de Tramuntana que gaudeix a més d’un micro-clima, entre la muntanya i la mar, i d’un terreny compost majoritàriament de roques calcàries i margues. Aquestes característiques atorguen a aquests vins la seva originalitat.
I quina bona idea recórre, bordejant la costa, la ruta de la malvasia, que a part del seu interès enològic ens ofereix els paisatges grandiosos d’aquell litoral salvatge banyat per una mar d’aigües tan blaves que com va escriure Santiago Russinyol al seu llibre l’illa de la calma: “Hi havia un infant, en aquesta illa que no es volia deixar banyar per por de tenyir-se de blau.” I com no quedar admirat davant les espectaculars marjades que pugen per la falda de les muntanyes, petites obres realitzades amb una finalitat productiva condicionada per les limitacions d’un medi físic esquerp, un exemple excepcional de paisatge cultural, una simbiosi gairebé perfecte entre home i naturalesa. Un racó de Mallorca únic on la vista i el paladar aconsegueixen un maridatge perfecte.
