Josep Portella Coll. El nostre dia de Pasqua era més ciutadà que religiós. Ma mare ens mudava, quan podia amb roba d’estrena. Tenia mèrit, muare: quan tenia sa darrera clenxa feta, la primera ja no es veia. Anàvem a fer una volta tota la família i, dalt es Born, n’Hernando ens feia una foto. Després, a toc de glòria, uns homes disparaven contra un bujot penjat al carrer. No record que sentia, llavors. Quan vaig aprendre a emprar la raó, allò em va semblar una representació molt rara. Rara i cruel, molt més quan el bujot que penjaven representava una persona del poble. Estic segur que si un visitant ho veu fredament, sense conèixer el com què, el primer que veu és un linxament, una escena de Fury, de Fritz Lang. No us enganyaré si us dic que deu fer trenta anys que no he anat a veure “com maten es bujot”. Enguany, la polèmica ha estat quan una normativa que impedeix l’ús d’armes de foc a espais públics pot fer inviable el costum. Sembla que ho solucionaran amb unes traques cremadores. Hi ha algunes tradicions que són una representació atàvica d’uns temps passats, totalment incorrectes si ho mirem amb els ulls d’avui, precisament per això són tradicions. Més d’un cop he pensat si el bujot de Pasqua no seria en realitat el rei de Carnaval. Un dia vaig trobar una notícia que explicava: “… animado en extremo fue el entierro que se celebró el miércoles con un cortejo fúnebre numeroso, el cual entonando salmodia sui generis, seguía, con acompañamiento de música, las calles de esta ciudad, hasta llegar al castillo de San Nicolás, en cuyas inmediaciones se remató a tiros el desdichado monigote…” [E. P. 2/03/1873]. Mirau quantes informacions dona la breu notícia de 1873: a) l’enterrament es feia el dimecres de cendra, no el dimarts; b) la cerimònia es feia al carrer, amb processó; c) el final es feia fora de la ciutat; i d) el “rei de carnaval” era un bujot de palla, sobre el qual es disparava. Durant molts anys, les dues societats passejaven el “bujot” de carnaval per dins Ciutadella, abans d’enterrar-lo. És possible que amb els anys, aquest bujot mudés a Pasqua? La notícia més antiga que he trobat a la premsa sobre el “bujot” de Pasqua és de 1896, però llavors ja es parla d’una celebració tradicional, per tant, que es perd en el temps. Per tant, és possible que fossin dos personatge distints. I així com el bujot ciutadellenc de Pasqua es mata a tirs fins que es crema, els bujots maonesos de Sant Joan són cremats en la foguera. Està clar que els bujots representen el mal, encara que en alguns casos la definició del mal no sigui tan exacta. Ara, quan les normes poden impedir el manteniment de la tradició en aquesta societat ultrareglamentista, que no es dona només en aquest cas, hem de recordar que la tradició és un vincle que ens uneix als nostres avantpassats.
Acompany aquest escrit amb una fotografia extraordinària, probablement dels primers anys del segle XX, que Pompilio Piris va penjar a Fotos Antigues de Ciutadella, on apareixen dos bujots, un davant el casino 17 de Gener i un altre davant sa placeta de ses Palmeres.
