“Vaig escriure Ostatges, obra de teatre, per al festival de París de les Dones, dedicat a les autores (…) Atès que el destí de la meva protagonista no para de connectar amb el caos del món, n’he escrit una nova versió, inspirada en l’obra però fora del teatre, en homenatge als ostatges de l’economia i de l’amor que som tots.”
Ja ho veieu, aquesta novel·la va néixer com a obra de teatre, la mateixa autora ens ho explica amb el que resulta ser tota una declaració de principis.
És ben cert una novel·la apassionant amb la forma d’una constant reflexió personal o, si tenim en compte els seus orígens teatrals, un extens monòleg. Sigui com sigui una brutal i profunda endinsada en la realitat. Ostatges, de Nina Bouraoi.
Fixem-nos ara en l’argument. La Sylvie és una dona corrent, treballadora, senzilla. Sempre es pot comptar amb ella. Treballa a una gran empresa de cautxú. Quan el seu marit va decidir deixar-la, no va plorar, va restar callada fingint que no tot anava bé mentre pujava els seus fills. Quan el seu cap a l’empresa li proposa que vigili els altres empleats, que els valori a fi de tenir dades per a un acomiadament massiu, ella ho accepta, s’hi plega. Fins que un dia de novembre, la Sylvie es revolta contra la insuportable càrrega que porta sobre les espatlles.
“Et detesto perquè vas destruir la meva paret (…) La paret que separa el bé del mal (…) I aleshores em vas fer xantatge, però això no és el més greu, no, no és el més greu. El més greu és que em vas fer agafar gust pel poder, per l’autèntic poder. El que permet destruir o salvar algú (…) M’havia convertit en una mitja merda. M’havia convertit en el que odio en els altres, els que s’aprofiten de la desgràcia i s’alegren.”
He pogut llegir un bon grapat de llibres sobre l’exercici despietat del poder, però gairebé sempre en escenaris tant elevats com llunyans. Des de les altes esferes de la política a les amples sales dels consells d’administració de les multinacionals. Allò que Bouraoi ens fa avinent és com les relacions de poder-submissió les trobem arreu, des del supermercat de vora de casa a la perruqueria que freqüentem, des d’una fàbrica de sabates a una empresa dedicada al cautxú.
Però, per si amb això no n’hi hagués prou, hi ha més plans, altres temàtiques a Ostatges, un rerefons d’allò més punyent: la soledat ferotge, la violència present en les circumstàncies quotidianes, la injustícia gairebé invisible de tan normalitzada.
He anat amb cura de no anar més enllà del raonable en la descripció argumental, és necessari acompanyar a la Sylvie, paraula per paraula, en el seu procés de presa de consciència i, a la fi, de revolta. Una revolta que li pot suposar greus i dures conseqüències, però que li permet, després d’anys d’hibernació conformista, sentir-se viva, estar viva.
Ostatges, sortosament, no és un llibre per passar l’estona. És una novel·la que posa el dit a la nafra, que ens exigeix reflexió, que ens aboca a vivències ben conegudes, però no per això més assumides. I, sense camp mena de dubte, ens reivindica el camí de l’alliberament.
“Jo restablia les forces, esclafant el qui havia abusat de la seva per disminuir uns éssers que ja eren febles. No era una justiciera, però sentia que tenia una missió, tant m’era el resultat, per una vegada estava enardida, encarrilada cap al futur.”
